FACTORS QUE INTERVENEN EN EL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE

En aquesta nova entrada, vaig a parlar dels factors interpersonals que estan relacionats amb el procés d’ensenyament-aprenentatge. Però, ¿quins són aquests factors i perquè són tan importants? Aquestes qüestions es resoldran en  aquesta entrada.

Per començar, els factors esmentats anteriorment són la interacció entre el mestre i l’alumne, les característiques del mestre i el rendiment escolar, la interacció entre alumne i alumne, la pràctica educativa familiar i per últim, la disciplina a l’aula.

Segur que tothom, al llarg de la nostra vida escolar hem tingut tot tipus de mestres que segons com fos la interacció amb ells, feia que ens esforcessin més o menys en la seva assignatura, o també hem parlat amb altres companys sobre algun professor en concret i aquests ens han dit que aprova molt poca gent amb ell i ja penses que no aprovaràs.

Aquests, són exemples de situacions que hem viscut la majoria de persones i que fan referència a dos factors interpersonals, la interacció mestre-alumne i les expectatives que ens creem dels docents. No obstant, hi ha molts més factors que a continuació els explicaré.

Quan un professor comença un nou curs amb un nou grup, a vegades parla amb altres companys que ja han tingut a aquest altres anys. Si la informació proporcionada és negativa, el mestre pot crear expectatives que influeixin negativament en l’infant.

A més a més, segons Jussim els estereotips o l’actuació dels alumnes en els primers moments fan que el mestre es pugui crear  expectatives positives o negatives del nen. Però, és important que el docent tingui present a tot el grup classe, ja que cada nen és únic i pot aportar moltes coses positives als companys.

 

Un altre aspecte que reflexa aquest autor, és que a mesura que avança el curs escolar, les expectatives del docent poden anar canviant segons l’esforç que vagi realitzant el petit donant-li  més suport, en canvi  quan el docent té baixes expectatives d’un nen i aquest no rendeix igual que la resta de companys pensa que no està centrat en la seva classe.

Vaig a contar una experiència personal, que vaig tenir quan anava a quart de primària amb la professora de matemàtiques que tenia en aquell moment. Per començar, aquesta assignatura sempre m’ha resultat molt difícil i a l’escola hem costava molt seguir el ritme de la meva classe. La mestra no hem donava cap suport per poder millorar en aquest aspecte i un dia, va cridar a la meva mare dient-li que jo no podia estar a l’escola perquè no servia per a estudiar.

Ara que ha passat el temps, he reflexionat sobre aquesta experiència. He pensat, en com aquesta mestra no es preocupava pel procés d’aprenentatge dels seus alumnes, ja que donava més suport a aquests que sempre tenien millors resultats. També és destacable, el poc suport que hem va donar per superar aquesta dificultat i com es centrava en els alumnes que ella s’havia creat expectatives més altes.

Analitzant la situació, crec que la professora hauria d’haver-me donat més ajuda en aquest aspecte, donat que jo m’esforçava en entendre aquesta matèria i feia molta feina per assimilar l’assignatura. A més, en compte de dir-li això a la meva mare, hauria d’haver-li dit que necessitava més ajuda per superar aquesta dificultat.

Va arribar un moment, que vaig deixar d’esforçar-me perquè sabia que la professora no faria res per proporcionar-me aquest suport que necessitava i després de realitzar aquest tema, veig que la mestra tenia unes expectatives molt baixes cap a mi, i això hem va influir molt negativament durant l’etapa escolar.

El context escolar, és un altre dels factors més importants per als infants  ja que ha d’estar relacionat amb el seu entorn més pròxim, com és la família per afavorir el desenvolupament integral de l’infant. A més,  considero que una bona relació entre el personal docent i no docent,  o una bona relació del nen amb els seus companys i amb el professor, és primordial per a que el nen es senti integrat dins de l’escola.

Cal destacar també, la importància de tenir un bon espai físic i un bon espai exterior a l’hora de duu a terme la pràctica educativa, donat que ajudarà als infants a sentir-se més a ple i a gaudir més d’aquesta experiència i del seu procés d’aprenentatge.

Un aspecte que vull destacar, és la personalitat del mestre. Penso, que és necessari que el docent tingui un bon equilibri personal perquè és la sensació que transmetrà als seus alumnes, i a més aquests han de tenir com a docent a una persona que els hi proporcioni estabilitat. Per a aconseguir aquest equilibri, els docents han de treballar amb ells mateixos elaborant diferents estratègies per entrar a classe d’una manera relaxada i tranquil·la.

Considero també, que els docents han de reflexionar sobre les característiques positives i negatives que tenien els seus mestres quan ells anaven  a l’escola, per evitar que en la seva pràctica educativa facin els errors que varen cometre aquests.

Sota el meu punt de vista, un bon mestre ha de ser aquell que tingui molt en compte i dugui a terme a la seva aula una educació emocional, però equilibrada amb els continguts que s’han de donar a l’escola. També, ha de tenir molt present les característiques individuals que presenten cadascun dels seus alumnes, respectant sempre el procés d’ensenyament-aprenentatge i les necessitats d’aquests.

Un bon mestre, ha de tenir molt clar els continguts que presenta als seus alumnes i les estratègies que utilitza per a que aquests aprenguin millor. A més, ha d’estar formant-se contínuament, llegint articles o fent cursos, perquè sempre van sorgit noves idees en l’àmbit educatiu que ens poden ajudar a reflexionar sobre la nostra pràctica educativa i millorar-la.

Personalment, crec que l’empatia és un aspecte fonamental ha tenir en compte amb els alumnes, donat que ens ajudarà a entendre com evoluciona el procés educatiu de l’infant i valorar si aquest està passant per una situació difícil en el seu entorn més pròxim o en l’escola.

El treball i la coordinació en equip, és un altre dels aspectes que volia destacar perquè si es té una bona relació i es treballa coordinadament, podrem aconseguir que els nens tinguin una educació de qualitat on ells siguin els vertaders protagonistes del seu aprenentatge.

També el treball amb la família, ens ajuda a aconseguir aquesta educació de qualitat, ja que si els docents i les famílies tenen una bona relació podrem saber si el nen té qualsevol problema i sabrem com solucionar-ho treballant conjuntament, donant pautes als pares per a que participin en l’educació dels seus fills.

Com a docents,  igual que els alumnes hem de gaudir amb el nostre treball i a l’escola on exercim la nostra feina, vivint les experiències que es proporciona el col·legi i el seu entorn.

El rol del mestre en l’actualitat, és un dels aspectes que personalment crec que ens hem de plantejar a l’hora de realitzar la nostra pràctica educativa.  Penso, que hem de saber que espera la societat i les famílies de nosaltres, ja que si no ho tenim clar és molt difícil donar una educació de qualitat als infants.

 

No obstant, en l’actualitat ha canviat molt el rol dels docents. Crec que si tenim clar el que volem fer, com ho volem i perquè ho volem, transmetrem aquesta seguretat a les famílies i d’aquesta manera, ens convertirem en bons professionals.

Pel que respecta a l’estil d’ensenyament del mestre, hi ha estudis d’autors com Lewin i Lippit, Flanders, Bennet, Rosenshine o Stevens que ja ens parlaven d’aquesta temàtica. Tots els estudis que varen realitzar són molt significatius, però personalment, destacaria els de Flanders i Bennet, perquè ens parlen dels resultats tan positius que s’obtenien quan el mestre afavoria la iniciativa dels alumnes i sobre com actuava el mestre mentre donava la seva classe. També, exposaven la importància de revisar el treball assignat pel mestre, donat que és important explicar als nens tant les errades que han comés com les feines que han elaborat correctament.

Cal destacar, que aquests autors varen fer referència a la importància de com supervisa el mestre la pràctica dels seus alumnes sense donar-lis tot fet,  deixant que pensin per ells mateixos, i sobre com elabora les correccions de les tasques que realitzen els petits.

Un altre factor molt important que té molta influència en el procés d’aprenentatge, és la interacció entre alumne-alumne. Hi ha molts d’estudis, que plantegen la importància d’aquest procediment a l’hora de que els infants duguin a terme un bon procés de socialització.

Un exemple, el podem trobar quan un grup d’infants juguen fent simulacions dels rols de la societat o també, com a mesura que aquests van compartint experiències a l’escola van creant relacions més intenses i diverses. A més a més, amb aquestes experiències els petits van adquirint una sèrie de competències i habilitats socials que els hi ajudaran al llarg de la seva vida.

També exerceixen molta influència,  quan els infants comencen a entendre que les persones tenen diferents punts de vista,  que a més han de ser respectats. Cal destacar, que  en el moment que sorgeix un conflicte, és necessari resoldre-ho mitjançant la cooperació i l’enteniment.

Després de parlar sobre l’àmbit educatiu, crec que és necessari parlar de la pràctica educativa realitzada per part de la família. Personalment, considero que aquestes han de poder participar a l’escola independentment de les jornades laborals de cadascuna. És a dir, l’escola hauria de facilitar  que totes poguessin assistir a les sortides dels infants, a les celebracions o simplement participar en els tallers que s’organitzin.

A més, crec que és fonamental que els pares tinguin bona relació amb el professor del nen, ja que aquesta actitud farà que els pares sàpiguen que està realitzant l’infant a l’escola, si  sorgeix qualsevol problema a l’aula o si el mestre considera important donar pautes a aquests per a millorar algun aspecte del petit.

En l’actualitat, degut a les intensives jornades laborals que han de seguir diàriament els pares, no dediquen molt temps a estar amb els seus fills i passar amb ells una estona agradable on poder realitzar alguna activitat educativa. Considero, que totes les famílies haurien de passar temps junts i gaudir realitzant activitats tant senzilles com llegir un conte, anar al parc o fer una petita excursió al camp per observar la natura. 

Un aspecte que volia destacar, és que seria interessant que a l’escola hi hagués un espai per als pares, on poguessin parlar entre ells, compartir llibres,  dialogar sobre les seves experiències vívides amb l’infant i d’aquesta manera, ajudar-se entre ells.

L’últim punt que volia fer referència en aquesta entrada, és la disciplina en el aula. Dins de l’aula, és molt important duu a terme una disciplina positiva que ajudi al nen a aconseguir autocontrol i autodisciplina. A més,  aquesta està basada en valors com la participació, el diàleg, el consens i el respecte cap  als petits.

Quan es presenta una situació conflictiva a l’escola, és important reflexionar sobre una sèrie de qüestions per trobar una solució justa i equilibrada. Aquestes preguntes són: ¿Que  ha succeït?, ¿Quins sentiments té el nen després de lo que ha passat?, ¿Que ha après?  o ¿Com es pot solucionar el conflicte?.

Si seguim una disciplina positiva dins l’aula, aconseguirem que els nens tinguin un sentiment de proximitat  i de confiança cap al mestre, sentint que formen part d’aquest procés educatiu i aprenent de les seves errades. Per altra banda, si utilitzem una disciplina negativa l’únic que aconseguirem és que l’infant tingui una relació amb el docent molt  distant i fomentar el càstig, que al cap i a la fi no té cap sentit per a l’aprenentatge dels nens.

Per concloure amb aquesta entrada, volia compartir un vídeo que he trobat en Internet que fa referència a un dels temes que he parlat, la comunicació entre escola i família. En aquest, es mostren dos situacions a l’hora de duu a terme una entrevista d’un tutor amb la mare d’un infant. Esper que us agradi!

 

Els Processos Cognitius i Afectius

En aquesta nova entrada vaig a comentar els processos cognitius i els processos afectius que intervenen en el nostre aprenentatge. A més a més, explicaré quins factors poden influir en l’aprenentatge dels infants.

 

Abans de començar a comentar aquests processos, crec que és important definir-los. Els processos cognitius són aquells que permeten desenvolupar, estimular i potenciar la nostra ment i el nostre aprenentatge; i els processos afectius són les reaccions intimes d’una persona quan s’afronta als fets i a les accions que succeeixen tant interior com exteriorment.

 

A continuació, he elaborat un esquema on es mostren els factors que formen cadascun d’aquests processos:

 

 

 



En els processos cognitius, l’atenció és un factor molt important en el procés d’aprenentatge, ja que com no podem agafar tota la informació que ens arriba, s’encarrega de seleccionar un estímul provocant que l’infant simplifiqui o ampliï aquesta informació rebuda.

 

No obstant, sobre l’atenció incideixen factors fisiològics com la fatiga provocada per exemple, per deficiències sensorials, o per causes escolars o extraescolars. A més a més, a l’hora de presentar un contingut al nen hem de tenir en compte el seu nivell de desenvolupament, les  motivacions i els interessos  personals i respectar que cadascun té diferent capacitat d’atenció.

 

Crec que és molt important tenir en compte tots aquests factors a l’aula, perquè a vegades els infants no estan preparats per assimilar un nou aprenentatge, ja sigui perquè a l’escola l’infant no es senti segur, perquè a seva casa no hi hagi un bon ambient, perquè aquest nou coneixement no interessi al nen o simplement perquè segons el nivell maduratiu d’aquest no està preparat per assimilar aquest contingut.

 

Per aquest motiu, penso que quan dins la classe observem a un infant que té problemes per aprendre, és necessari parlar amb el nen i indagar per veure el problema i ajudar al petit a solucionar-ho.

Un altre factor és la memòria. És la capacitat mental que possibilita a una persona registrar, conservar i recordar les seves experiències (idees, imatges, esdeveniments o sentiments). Aquesta funciona a partir de la memòria sensorial, on s’emmagatzemen els primers estímuls que ens arriben, de la memòria a curt termini o de treball, on va dirigida tota la informació que hem entès i de la memòria a llarg termini, on ja hem entès tota la informació que ens han fet arribar i hem estructurat l’aprenentatge per poder-ho recuperar en un moment determinat.  

L’últim factor a destacar dins dels processos cognitius és la intel·ligència. Aquest, no pot funcionar de manera independent perquè necessita els factors que he esmentat anteriorment, és a dir, l’atenció, la memòria i les motivacions i els interessos personals.

 

Howard Gardner, va desenvolupar la teoria de les intel·ligències múltiples, que consistia en que cada persona té vuit intel·ligències diferents (intrapersonal, interpersonal, lingüística-verbal, lògica-matemàtica, visual-espacial, musical, corporal-cinestésica i naturalista). En aquesta teoria explica que tothom té aquestes intel·ligències, l’únic que s’ha de fer és saber com desenvolupar-les.

M’he llegit dos lectures que parlen sobre aquesta teoria de  Montserrat Del Pozo Roselló, que personalment m’han agradat molt i són De qué inteligencias hablamos i Inteligencias múltiples, aquesta última parla sobre l’experiència d’aplicar aquesta teoria en l’escola Montserrat a Barcelona.

 

Després de llegir aquestes lectures, vaig tenir curiositat per veure com treballa aquesta escola i vaig entrar a la pàgina web d’aquesta, aquí us deixo l’enllaç  per a que pugueu veure quina metodologia utilitzen (http://www.cmontserrat.org/).

 

Respecte als processos afectius, els factors que més destaquen són la personalitat i la motivació. La primera, la podem definir com el conjunt de característiques psíquiques d’una persona que fan que actuï d’una manera determinada davant d’una situació. La segona, es basa en aquelles coses que impulsen a un individu a duu a terme unes determinades accions aconseguint complir tots els objectius que s’havia plantejat.

Personalment, penso que aquests dos processos estan lligats en l’àmbit de l’aprenentatge, ja que si un nen no està concentrat a classe o no va assolint els conceptes que es van aprenent a l’escola, pot significar que el petit no està motivat  per aprendre o que degut a no saber gestionar les seves emocions es senti insegur al centre educatiu.

Hem de tenir en compte que cada nen aprèn de diversa manera i per tant, té un  estil d’aprenentatge diferent, per exemple, un infant aprendrà més avaluant primer totes les possibilitats abans de realitzar una acció o tindrà més capacitat per estructurar i organitzar la informació que altre nen que no és tan independent i necessita seguir més les pautes que li dóna el professor.

Hi ha molts d’estils cognitius, com són l’estil cognitiu reflexiu i impulsiu, independents i dependents de camp, o holistes i serialistes,  però no hem de pensar que hi ha uns dolents i altres positius. Penso que hem de respectar tots aquests estils guiant sempre als infants en el seu procés d’aprenentatge.

Un altre aspecte molt important que té a veure amb el procés d’aprenentatge, és la metacognició. És imprescindible, ja que fa referència tant a la consciència del propi coneixement com al control o regulació d’aquest. A través de saber com aprenem, podem aplicar diferents estratègies a l’hora d’estudiar i d’aprendre millorant aquest procés.

 

Penso que és molt important fer reflexionar als infants sobre que saben i com aprenen, i crec que s’ha de fer des de petits. És necessari preguntar als nens quan arriben de l’escola que han après per veure si realment han assimilat els continguts que han estudiat al col·legi. Una vegada que ells  ja saben com aprenen, podran aplicar diferents estratègies, com per exemple, dels llocs, de repetició o utilitzant paraules clau, per millorar i avançar en el seu aprenentatge.

La motivació és un altre aspecte que és important treballar a l’escola, ja que si un nen no mostra interès pel que es realitza a classe o no s’esforça en continuar aprenent és necessari que el professor s’impliqui més en l’aprenentatge d’aquest infant informant-se dels seus interessos i partir d’aquest punt perquè l’infant es comenci a interessar cada vegada més i arribi a assolir un aprenentatge significatiu i a llarg termini.

D’aquesta manera, si aconseguim que els infants estiguin motivats per aprendre podran aconseguir una sèrie de fites que els hi ajudaran en el seu aprenentatge, com per exemple, fer que el nen sigui autònom a l’hora de realitzar la seva feina i que estigui satisfet per la tasca que ha realitzat. Així també, el nen sentirà que tot lo que ha aconseguit ha set per l’esforç que ha realitzat i no per causes externes a ell.

La personalitat, és altre factor que volia comentar. És necessari que es treballi tant a casa com a l’escola, per tenir clar el que vols i lo que no, i no deixar-te influenciar per altres persones. Per aconseguir això, cal que a l’escola s’aprengui a controlar les nostres emocions, per crear seguretat en les persones fent que tinguin més predisposició per aprendre i evitant crear  ansietat en els més petits.

He llegit una lectura de Carmen Boix que es diu Treballem les emocions a l’escola, on parla de la importància de posar en pràctica una educació emocional des de petits sense basant-se tant en els continguts ajudant així a controlar les nostres emocions.

Per acabar, volia compartir un vídeo que m’ha paregut molt interessant i tracta sobre l’educació emocional. Està elaborat pel programa Tesis i es mostra com una psicòloga dóna una classe a un grup de  quart d’ESO sobre aquesta temàtica. Esper que us agradi!

 

 

 

 

APNEEF

A l’hora de realitzar aquesta entrada, vaig pensar que volia escriure sobre alguna associació d’Eivissa. Després de mirar diverses fundacions, vaig decidir fer-la sobre l’associació APNEEF (Associació de Persones amb Necessitats Especials d’Eivissa i Formentera).

 

APNEEF és una organització sense ànim de lucre formada per un grup de pares que volien conscienciar a les persones dels problemes que tenen els nens amb necessitats especials i també per la falta d’associacions que hi havia a Eivissa i Formentera, creant-se a l’any 1998.

 

Aquesta organització agrupa a nens des del naixement fins als 18 anys que tenen qualsevol discapacitat, ja sigui física, psíquica o cognitiva amb l’objectiu de millorar la seva qualitat de vida i la integració social. Dins d’aquesta hi ha nens amb paràlisi cerebral, autisme, hipoacúsia o síndrome de Rieger, entre altres necessitats.

A més a més, ofereix serveis com per exemple teràpia de llenguatge, teràpia equina, hidroteràpia, musicoteràpia o tallers d’argila i de fang. Cal destacar, que també realitzen sortides els dissabtes amb els infants i realitzen formació per a les persones voluntàries que volen participar en aquesta organització.

 

Però sense dubte, un dels serveis que personalment crec és el més important que ofereixen és el suport que donen a les famílies, ja que un equip format per treballadors socials, terapeutes, mestres d’educació especial, logopedes, fisioterapeutes i psicòlegs ajuden a aquestes famílies que no saben com enfrontar la discapacitat de l’infant i com actuar en aquesta situació.

 

Per a que aquesta organització continuï endavant, hi ha entitats que col•laboren, com el Govern de les Illes Balears, el Consell Insular o l’ajuntament d’Eivissa, de Sant Antoni i de Sant Josep. També ho fan l’ajuntament de Formentera i empreses privades.

 

A part de tots els serveis i totes les col•laboracions que he esmentat anteriorment, durant aquest any ha participat amb Pacha, per realitzar un calendari per l’any 2013 on es destinarà una quantitat de diners per continuar amb els serveis que ofereix (http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/11/30/calendario-42-sonrisas/591557.html).

 

També, en Piruleto i els seus col•laboradors han participat amb aquesta organització(http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/12/24/carta-papa-noel-apneef/595620.html) i una acadèmia de ball ha destinat una quantitat de diners important a APNEEF (http://ultimahora.es/ibiza/noticia/noticias/local/capricorn-logra-000-euros-para-apneef.html).

 

Penso que és molt important donar suport a aquesta organització i a totes les que siguin possibles, ja que realitzen una funció necessària en la nostra societat ajudant a moltes famílies desorientades quan reben el diagnòstic del seu fill amb necessitats especials.

 

A més a més, a través dels projectes que fan amb les famílies, com per exemple les sortides que realitzen els dissabtes, aquestes poden parlar entre elles i compartir les seves experiències, creant d’aquesta manera vincles afectius i donant-se suport quan ho necessitin.

 

Però no només, gaudeixen les famílies d’aquests projectes, sinó també els infants, ja que poden estar amb altres nens i jugar entre ells. Per exemple, aquesta organització fa jornades de “ocio y respiro”, on els voluntaris de l’associació es duen als infants durant un cap de setmana a hotels d’Eivissa.

 

L’última es va celebrar en Octubre d’aquest any a l’hotel Tres Carabelas que va cedir totes les seves instal•lacions per aquest cap de setmana. En aquestes jornades, per una banda, els més petits gaudeixen de totes les activitats i per altra, els pares es poden dedicar temps a ells mateixos durant aquest temps, que també és molt important.

 

Personalment, us convit a tots a mirar la pàgina web d’aquesta organització per veure la feina tan important que realitzen i com ajuden a tants nens i a tantes famílies (http://www.apneef.com/es/index).

 

Per finalitzar amb aquesta entrada, volia compartir un vídeo molt interessant on es mostra una petita part del treball que es realitza en aquesta organització. Esper que us agradi!

 

 

 

Treball del llibre Quiet

Bon dia!

 

En aquesta nova entrada, vaig a parlar sobre el llibre Quiet de Marius Serra i Roig. La novel•la és un testimoni real on narra com és el dia a dia amb el seu fill discapacitat Lluis Serra Pablo, o com ell l’anomena “Llullu”. A més a més, es reflexa el constant rebuig social que molts d’aquests nens han de conviure cada dia.

 

Personalment, m’ha agradat molt aquest llibre perquè m’ha fet reflexionar sobre les dificultats que es troben al dia a dia tant els infants que pateixen discapacitats com les seves famílies. Després de llegir aquest llibre, he realitzat un petit treball que està format per la fitxa tècnica de l’obra, una breu biografia de l’autor i el comentari d’aquesta. Desitjo que us agradi!

 

 Bon Nadal!

http://www.scribd.com/doc/117843054/Trabajo-Completo-Quiet

Trabajo Completo Quiet

LA TEORIA CONDUCTISTA I LA TEORIA COGNITIVA

En aquesta segona entrada, parlaré dels autors conductistes i cognitius i com han influït en la educació. En primer lloc, començaré parlant del model conductista i dels seus autors. Primer de tot, hem de qüestionar-nos en que consisteix aquest model conductista per entendre la filosofia d’autors com Paulov, Skinner, Bandura o Zinmmerman.

 

 

Autors conductistes

Jhon Broadus Watson, va ser el creador d’aquest model, basant-se en com les persones aprenen determinades conductes a partir d’una sèrie de determinants com són la genètica, l’estil de vida, com ha set l’aprenentatge en la vida de l’individu i la influència de l’entorn.

 

La teoria conductista aplicada a la educació és reflexa en la importància de l’estudi de l’aprenentatge i en l’aplicació de les metodologies conductistes en aquest àmbit.

Els representants d’aquest model, empraven el mètode científic en els seus estudis, ja que els hi donava la possibilitat de mesurar l’aprenentatge i comprovar la seva teoria de manera objectiva. Per ells, la manera de pensar i de sentir no determina la nostra forma d’actuar, perquè només responem a estímuls i condicionaments que provenen de l’exterior i que es poden mesurar.

 

Personalment, no estic d’acord amb els representants conductistes quan deien que la manera de pensar i de sentir no determina la nostra forma d’actuar, ja que les persones podem tenir una manera de pensar determinada i actuar davant d’una situació de manera diferent respecte a altres persones.

 

També, penso que com a docents hem de tenir en compte la situació personal de l’infant amb el seu entorn i de com aquest es troba a l’aula a l’hora de valorar el seu procés d’aprenentatge, perquè per exemple, si un nen no té un bon ambient familiar no es sentirà bé dins l’aula i no estarà preparat per assolir nous aprenentatges.

A més a més, aquests autors pensaven que ja que es podia mesurar i condicionar la conducta, era possible predir-la, controlar-la i manipular-la. Per aquesta raó, els seus estudis consistien en saber de quina manera es podia aconseguir un canvi de conducta mitjançant estímuls o l’entorn.

Iván Paulov, va descobrir que treballant amb uns estímuls determinats es podia modificar la conducta de les persones. Primer, ho va experimentar amb animals però més tard ho va fer amb infants.

 

Després destaca Burrhus Frederic Skinner. Aquest autor va tenir molta importància en el condicionament clàssic. Es va plantejar que es podia controlar i modificar la conducta a partir d’una sèrie de procediments i tècniques, com per exemple, el reforç positiu o la supressió del reforç entre altres. Tots aquests procediments i tècniques podien canviar la conducta de les persones modificant la resposta que produïa una acció concreta.

Si apliquem aquesta teoria dins l’aula, hem de saber fer-ho correctament i tenir molt clar quins procediments i tècniques volem utilitzar amb l’infant, perquè penso que amb el temps aquestes poden crear una dependència en el nen, on provoqui que ell sempre necessiti que l’adult li digui que ha de fer i si ha realitzat les activitats bé.

 

Crec, que abans d’aplicar qualsevol de les tècniques que va proposar Skinner, és molt important pensar en la conducta de l’infant i reflexionar sobre quina seria la més adequada i perquè la volem aplicar. D’aquesta manera, si tenim clares aquestes qüestions ens assegurarem que realitzem una bona aplicació d’aquesta teoria i millorarem la conducta del nen.

 

Per altra banda, trobem a Albert Bandura un dels autors relacionat amb la teoria de l’aprenentatge social o vicari, que té el seu origen en el model conductista. Amb aquesta teoria, volia demostrar que l’aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per una persona, sinó que molts dels nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn mitjançant l’observació i l’associació.

 

Bandura, explica que perquè es produeixi l’aprenentatge per observació, en la nostra conducta interactuen 4 factors: l’entorn, les motivacions personals, els coneixements de cada persona i la conducta que la persona té en un moment determinat.

L’últim autor conductista és Zinmmerman. Aquest va realitzar una proposta pedagògica de la teoria de Bandura, basant-se en la regulació de l’aprenentatge perquè l’infant entengui com ha d’aprendre o com aprèn. A més, considera a l’alumne participant actiu en el seu propi procés d’aprenentatge.

 

Ell explica que a l’hora de l’autoregulació de l’aprenentatge, influeixen una sèrie de determinants, com són les influències personals, conductuals i ambientals, aplicant una successió d’estratègies en cadascuna d’aquestes influències.

 

Personalment, crec que la teoria de Bandura i de Zinmmerman poden fer que els infants aprenguin més, ja que tenen en compte que els més petits aprenen estan en contacte amb el seu entorn i fixant-se en com actuen les persones del seu voltant, com també respectant les seves motivacions i emocions.

Cal destacar també que Zinmmerman ja considerava a l’infant com a protagonista del seu procés d’aprenentatge, i considero que és un dels punts de partida principals a l’hora d’afrontar el procés d’aprenentatge dels infants.

 

A més a més, penso que un altre punt important per remarcar en la teoria de Bandura, és el respecte dels coneixements de cada persona, informant-se del que sap d’un tema en concret i continuant aquest procés d’ensenyament- aprenentatge des d’aquest punt de partida.

Autors cognitius

A continuació, explicaré en que consisteix el model cognitiu i les diferents teories del autors que formen part d’aquesta teoria. Alguns autors qd'aquesta teoria són Piaget, Vygotski, Ausubel i Bruner.

 

Aquesta teoria va sorgir entre els anys 50 y 60 com ha resposta al conductisme. Els autors cognitius volien donar una explicació dels processos interns de les persones i de totes les variables que influïen en el nostre procés d’aprenentatge, especialment van destacar el paper del mestre i l’alumne. Per aquests, el nen és el protagonista del seu aprenentatge i afirmen que el professor s’ha de plantejar, revisar i avaluar les seves estratègies a l’aula per confirmar si s’adapten a les necessitats dels infants. A més a més, consideren que l’aprenentatge és un procés d’investigació-acció continu, és a dir, és necessari investigar sobre la teva pràctica educativa per millorar-la contínuament.

Personalment, crec que com he escrit anteriorment és necessari que el professor reflexioni i investigui sobre la pràctica educativa a l’aula, ja que ajudarà a veure que podem millorar d’aquesta pràctica i per tant, aquesta acció influirà positivament en l’educació dels alumnes. Però, no només els professors han de reflexionar, també ho han de fer els infants pensant en com aprenen i el que encara no han après.

 

El primer autor que trobem és Jean Piaget. Va postular la teoria de la epistemologia genètica amb l’objectiu d’estudiar els processos d’ensenyament des de petits a partir de l’assimilació, acomodació i de l’equilibri formant esquemes cognitius.

 

És necessari que els infants assimilin i acomodin correctament els coneixements que vagin aprenent, ja que això farà que aquest aprenentatge es situï en la memòria a llarg termini, i els nens ho puguin utilitzar sempre que ho necessitin. De l’altra manera, si no es segueix aquest procés de manera adequada pot fer que aquest coneixement no es pugui recuperar en la nostra memòria i es perdi.

L’obra de Piaget, va tenir implicacions educatives que personalment hem pareixen molt importants. Va dir que els nens han de formar els esquemes tot sols donant eines per aconseguir-ho sense donar receptes ni fórmules fetes. També, hem de tenir molt clar que volem ensenyar als infants i realitzar una programació coherent dins l’aula.

 

M’he llegit una lectura anomenada Implicaciones pedagógicas sobre aquest autor, que personalment m’ha agradat molt. En aquesta, es parla de la importància de treballar l’autonomia amb els infants, fomentar que els més petits puguin solucionar els conflictes que sorgeixen entre ells, partir dels coneixements previs i deixar que aquests pensin i construeixin el seu propi aprenentatge.

 

Després, un altre autor d’aquest model és Lev Vygotski. La seva teoria partia de la interacció social, ja que pensava que aquesta interacció podia generar coneixements més consolidats. A més, va crear la seva teoria de l’aprenentatge centrant-se en com es produïa aquest. Aquí, va fer referència a la zona de desenvolupament pròxim de l’infant, és a dir, tenint en compte les coses que sap fer el nen, el que podria arribar a fer i el que pot fer amb l’ajuda de l’adult.

He de destacar que va fer aportacions al món de l’educació molt interessants, ja que va dir el nen no és dependent del mestre sinó del seu coneixement i també que l’educació era el principal mecanisme de desenvolupament evolutiu i de construcció de la ment.

El següent autor és David Ausubel, va posar en pràctica la seva teoria als anys 1970 i es va centrar en els diferents tipus d’aprenentatge que es produeixen: aprenentatge significatiu o memorístic i aprenentatge receptiu o per descobriment.

 

Actualment, per una banda crec que és principal que els infants a l’escola duguin a terme un aprenentatge significatiu, ja que aquest aprenentatge contribuirà ha formar persones amb una bona capacitat de reflexió i de crítica, i a persones que sàpiguen afrontar tots els obstacles que es presentin a la seva vida.

 

Per altra banda, també és molt important dur a terme un aprenentatge per descobriment com ho demostra la lectura Ser científico a los 3 años de Silvia Vega. Personalment, aquesta lectura m’ha agradat molt, perquè t’ensenya la importància que té l’experimentació amb els materials per aprendre a partir de les experiències que aconseguim amb aquests. D’aquesta manera, els infants interioritzen millor el que han après i podran vincular experiències viscudes amb els materials.

En aquesta lectura, també es parla de la importància d’ensenyar als nens a cuidar els materials que utilitzen, la necessitat de presentar als més petits activitats menys dirigides i de fer intervencions en el moment que aquests estiguin desmotivats o necessitin que els hi ajudem.

 

Ausubel, va fer estudis d’escoles que s’autoanomenaven “innovadores”, però va veure que els nens experimentaven molt però no arribaven a construir un aprenentatge sòlid. Ell deia que en moments puntuals, volia que el mestre pogués explicar conceptes als infants, però sempre respectant l’autonomia dels més petits.

 

A continuació, destaca el següent autor Jerome Bruner, va agafar les teories dels altres autors i les va fer seves. Es va plantejar que l’aprenentatge per descobriment era molt interessant, però ens havíem d’assegurar que els nens podien assimilar esquemes i estructurar els coneixements.

Crec, que com opinava Bruner, és necessari que els infants estructurin els seus coneixements per poder assolir un aprenentatge significatiu. També, penso que és important que a l’escola no els hi donem totes les respostes als infants sense que puguin investigar i experimentar, ja que a partir de les qüestions que es plantegen els nens sorgeix la seva necessitat d’aprendre.

La seva teoria es va centrar en com és l’aprenentatge, més concretament en la categorització dels conceptes, és a dir, anar incloent en categories cada volta més amplies i més relacionades amb altres conceptes. També, donava molta importància a l’hora d’estructurar els coneixements, a fer un disseny d’un currículum en espiral i a l’aprenentatge per descobriment.

Per finalitzar aquesta entrada, vaig a compartir un vídeo on s’explica d’una manera més gràfica la teoria de l’aprenentatge significatiu de David Ausubel. Esper que us agradi!

 

 

 

Constructivisme

Ja estam al tema 2 i aquesta volta realitzaré dos entrades, una que tractarà sobre la teoria constructivista i la seva metodologia, i altra sobre la teoria del conductisme operant i clàssic.

En la entrada anterior que vaig realitzar per aquesta assignatura vaig parlar una mica sobre el constructivisme, però ara aprofundiré més sobre aquesta temàtica.

Per començar, explicaré que és el constructivisme i en que es basa la seva metodologia. El constructivisme és el mètode on el nen és el protagonista del seu propi aprenentatge, és a dir, aquest per si mateix i mitjançant la interacció amb companys i professors aprèn amb diferents ferramentes que li permeten crear els seus propis procediments per resoldre qualsevol situació problemàtica, provocant que les seves idees es modifiquin i continuï aprenent.

Aquesta teoria està fonamentada per tres grans autors com són: Piaget, amb la seva afirmació que l’alumne és actiu a l’hora d’aprendre; Vigotsky, que diu que l’aprenentatge es du a terme conjuntament amb el professor i els alumnes; i Ausubel, que afirma que l’aprenentatge ha de ser significatiu i s’ha de poder aplicar a la vida quotidiana.

Personalment, crec que aquesta manera d’ensenyar als nens és molt positiva ja que els coneixements que aprenen els poden aplicar en la seva vida diària donant sentit al seu aprenentatge.

A més a més, és molt important que el nen estigui motivat a l’hora d’aprendre perquè d’aquesta manera tindrà moltes més ganes de continuar amb aquest procés i arribarà a ser una persona capaç d’afrontar tots els obstacles que es presentin a la seva vida.

Amb aquesta metodologia, canvia totalment la visió que es tenia del mestre en l’educació tradicional. Ara, aquest és una persona que guia als seus alumnes en aquest procés d’ensenyament-aprenentatge i que també, genera inquietuds en els nens perquè continuïn aprenent.

Un exemple l’he trobat a una de les lectures referides a aquest tema. Es tracta d’un cas d’una mestra que va organitzar un projecte d’investigació i experimentació realitzant una sortida a un estany. Després de les vacances alguns nens van portar a l’escola “caracoles” de mar. Els nens es van començar a interessar pel forat tan perfecte que tenien aquestes “caracoles”.

La mestra no coneixia perquè aquestes tenien aquest forat i va cridar a un  centre d’investigació per que li expliquessin el motiu. Aquesta al veure l’interès que tenien els nens, va canviar el seu projecte i va decidir guiar als nens en un projecte nou: conèixer que produïa aquest forat en les “caracoles”. Finalment, els alumnes amb les eines proporcionades per la mestra, amb esforç i motivació  van arribar al perquè de la qüestió.

 

Crec que és molt important aprendre, sobretot en infants més petits,  mitjançant l’experimentació amb diferents materials que es puguin manipular, ja que interioritzar un concepte és més senzill si hem tingut alguna experiència vinculada amb aquests. Els materials els hem de cercar a l’entorn més pròxim dels nens per donar més sentit a l’aprenentatge.

 

Altre punt que volia destacar i que està vinculat amb aquesta teoria, és la utilització de fitxes a les aules dels centres escolars. Vaig llegir una lectura de Isabel Cabanelles i Alfredo Hoyuelos sobre aquesta temàtica i a part de que hem va agradar molt, vaig estar plenament d’acord amb aquests autors. En aquesta lectura es parla de l’ús abusiu que es fa a l’escola d’aquest mètode i com els nens no aprenen correctament els conceptes que apareixen en aquestes fitxes.

 

Personalment, abans quan els meus nebots petits venien a casa i hem mostraven les “feinetes” que havien realitzat a l’escola m’agradava veure-les, però ara penso que les fitxes no deixen que els infants desenvolupin la seva imaginació, ja que tots han de pintar els cercles del mateix color. A més a més, tampoc parteixen dels coneixements previs que tenen els alumnes ni realitzen una tasca per a mi molt important, interrelacionar els conceptes que aprenen els nens.

Crec que els nens a l’escola no havien de tenir llibres ni realitzar fitxes, així d’aquesta manera es podrien preparar activitats més lliures que tinguessin en compte les capacitats dels infants i  el ritme d’aprenentatge de cadascun d’ells. També, els nens podrien dedicar més temps a jugar, ja que crec que és una necessitat que tenen aquests. Considero que l’escola ha d’ensenyar als nens a ser autònoms, ha d’ajudar-los a cercar informació de diferents fonts, ha d’implicar als infants en projectes, ha de fer-los pensar sobre les coses començant des de ben petits, i penso que realitzant fitxes i amb llibres de text no arribarem a aconseguir aquests objectius.

He trobat dos frases que va pronunciar Jean Piaget molt interessants que il·lustren el que he dit anteriorment i diuen així:

 "La principal meta de la educación es crear hombres capaces de hacer cosas nuevas y no simplemente de repetir lo que han hecho otras generaciones: hombres creadores, inventores y descubridores. La segunda meta de la educación es formar mentes que puedan ser críticas, que puedan verificar y no aceptar todo lo que se les ofrece."

 “La escuela ideal no tendría manuales obligatorios para los alumnos, sino solamente obras de referencia que se emplearían libremente… los únicos manuales indispensables son los que usa el maestro”

Continuant amb la idea anterior, crec que  haurien de revisar el currículum educatiu que tenim actualment i llevar molt de contingut. D’aquesta manera els professors podrien emprar molt més temps en explicar als nens les matèries, no es sentirien tan pressionats, podrien preparar-se millor les classes i, a més a més, podrien fer-les més participatives i creatives. Penso que així els nens entendrien bé els continguts i s’interessarien més per les matèries.

 

Un últim punt que volia tractar però no menys important, és ensenyar als nens a ser capaços d’autoregular el seu aprenentatge, ja que afavoreix la implicació dels nens en la tasca educativa i ajuda als infants a conèixer si han comprés el que han après o no. A més a més, aquesta capacitat permet als mestres observar i valorar les necessitats educatives que tinguin els seus alumnes.

Per finalitzar, volia acabar aquesta entrada amb un vídeo molt interessant que he trobat del programa de televisió Redes. Aquest vídeo es titula ¿Por que los ninos se aburren en la escuela? i mostra com l’àmbit educatiu a pesar dels anys  ha evolucionat, però no tant com les persones es mereixen.

 

Psicologia de la educació

Molta gent parla sobre la psicologia de  l’educació, però realment sabem que significa aquest terme? Per a mi la psicologia de l’educació és la ciència que estudia el comportament de les persones, els processos psicològics bàsics i els processos d’ensenyament d’aprenentatge en el camp de l’ensenyament.
 

 Aquest primer tema que hem estudiat a classe, m’ha fet reflexionar sobre lo important que és aplicar una bona psicologia a l’aula perquè els nens tinguin un aprenentatge significatiu i positiu. Primer de tot crec que és molt important tenir en compte el nivell de desenvolupament del nen, ja que cada infant té un ritme d’aprenentatge diferent.

 

Després, un aspecte necessari sota el meu punt de vista és la motivació que li donem al nen a través de diferents estratègies per afrontar els reptes que es plantegen a classe.

 

Cal destacar la importància d’ajudar al nen ha assolir competències i actituds dins d’un aula amb una metodologia flexible  que respecti els diferents ritmes i els coneixements que posseeix cada nen, explicant sempre perquè realitzem les activitats i que volem aconseguir amb aquestes. A més a més, en un ambient on els diferents docents tinguin bones relacions i s’ajudin entre ells. 

 
Altre punt que m’ha fet reflexionar i que no m’havia plantejat abans són els diferents autors que des de l’any 1842  amb William James fins a l’actualitat, han anat elaborant les seves teories i els seus descobriments fent que poc a poc la psicologia de l’educació i la psicologia científica avancessin.

Però crec que hi ha una d’aquestes teories que és important mencionar, és el conductisme. Aquesta teoria impulsada per Watson, és avui dia utilitzada en moltes d’escoles encara que, en l’actualitat ha evolucionat molt. A part de les escoles, també hi ha programes de televisió que utilitzen aquesta teoria més modernitzada com és el programa de Supernany.

Si reflexionem, aquesta tesi pot funcionar molt bé si sabem com aplicar-la correctament però si no sabem pot generar en els nens una sèrie de conductes negatives cap a l’aprenentatge. Un exemple, és l’ús que es fa a les escoles dels gomets.

Aquesta tècnica consisteix en que si el nen es comporta bé la mestra li posa  un gomet de color verd i si es comporta malament aquesta li posa un gomet vermell. Crec que aquest mètode no és el més correcte per ensenyar als nens, ja que si un nen té molts gomets de color vermell es pot arribar a etiquetar a l’infant com “dolent”  i a més a més pot crear un mal ambient a l’aula.

Parlant una mica de la utilització de diferents tècniques a l’aula, m’ha fet pensar en un article que ha escrit José M. Esteve que es diu La aventura de ser maestro que hem va parèixer molt interessant. En aquest article, l’autor ens explica entre altres coses que en la universitat te ensenyen molts de coneixements, però no te ensenyen a saber dirigir un grup de nens ni a realitzar altres funcions que també són necessàries en un centre escolar.

Un altra de les coses que ell diu i que estic d’acord amb ell és que un bon professional ha de donar-li sentit al coneixement, ha de ser un bon comunicador, ha de saber estar a classe i finalment acceptar el nivell dels alumnes i ajudar-los a millorar i avançar.  

 

Per il·lustrar aquesta idea, he trobat un vídeo on parla de les diferents estratègies que podem trobar per ensenyar a aprendre. En aquest vídeo es parla de com hauria de ser un mestre per a ensenyar als seus alumnes d’una manera constructivista.

 

Volia concloure aquesta entrada amb una frase que llegint diferents articles he trobat i m’ha paregut interessant escriure-la en aquest bloc. Aquesta frase és de Marius Serra i és la següent:

 

“Els millors mestres són els que obren les portes, no els que et resolen la vida”