En aquesta segona entrada, parlaré dels autors conductistes i cognitius i com han influït en la educació. En primer lloc, començaré parlant del model conductista i dels seus autors.
Primer de tot, hem de qüestionar-nos en que consisteix aquest model conductista per entendre la filosofia d’autors com Paulov, Skinner, Bandura o Zinmmerman.
Autors conductistes
Jhon Broadus Watson, va ser el creador d’aquest model, basant-se en com les persones aprenen determinades conductes a partir d’una sèrie de determinants com són la genètica, l’estil de vida, com ha set l’aprenentatge en la vida de l’individu i la influència de l’entorn.
La teoria conductista aplicada a la educació és reflexa en la importància de l’estudi de l’aprenentatge i en l’aplicació de les metodologies conductistes en aquest àmbit.
Els representants d’aquest model, empraven el mètode científic en els seus estudis, ja que els hi donava la possibilitat de mesurar l’aprenentatge i comprovar la seva teoria de manera objectiva. Per ells, la manera de pensar i de sentir no determina la nostra forma d’actuar, perquè només responem a estímuls i condicionaments que provenen de l’exterior i que es poden mesurar.
Personalment, no estic d’acord amb els representants conductistes quan deien que la manera de pensar i de sentir no determina la nostra forma d’actuar, ja que les persones podem tenir una manera de pensar determinada i actuar davant d’una situació de manera diferent respecte a altres persones.
També, penso que com a docents hem de tenir en compte la situació personal de l’infant amb el seu entorn i de com aquest es troba a l’aula a l’hora de valorar el seu procés d’aprenentatge, perquè per exemple, si un nen no té un bon ambient familiar no es sentirà bé dins l’aula i no estarà preparat per assolir nous aprenentatges.
A més a més, aquests autors pensaven que ja que es podia mesurar i condicionar la conducta, era possible predir-la, controlar-la i manipular-la. Per aquesta raó, els seus estudis consistien en saber de quina manera es podia aconseguir un canvi de conducta mitjançant estímuls o l’entorn.
Iván Paulov, va descobrir que treballant amb uns estímuls determinats es podia modificar la conducta de les persones. Primer, ho va experimentar amb animals però més tard ho va fer amb infants.
Després destaca Burrhus Frederic Skinner. Aquest autor va tenir molta importància en el condicionament clàssic. Es va plantejar que es podia controlar i modificar la conducta a partir d’una sèrie de procediments i tècniques, com per exemple, el reforç positiu o la supressió del reforç entre altres. Tots aquests procediments i tècniques podien canviar la conducta de les persones modificant la resposta que produïa una acció concreta.
Si apliquem aquesta teoria dins l’aula, hem de saber fer-ho correctament i tenir molt clar quins procediments i tècniques volem utilitzar amb l’infant, perquè penso que amb el temps aquestes poden crear una dependència en el nen, on provoqui que ell sempre necessiti que l’adult li digui que ha de fer i si ha realitzat les activitats bé.
Crec, que abans d’aplicar qualsevol de les tècniques que va proposar Skinner, és molt important pensar en la conducta de l’infant i reflexionar sobre quina seria la més adequada i perquè la volem aplicar. D’aquesta manera, si tenim clares aquestes qüestions ens assegurarem que realitzem una bona aplicació d’aquesta teoria i millorarem la conducta del nen.
Per altra banda, trobem a Albert Bandura un dels autors relacionat amb la teoria de l’aprenentatge social o vicari, que té el seu origen en el model conductista. Amb aquesta teoria, volia demostrar que l’aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per una persona, sinó que molts dels nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn mitjançant l’observació i l’associació.
Bandura, explica que perquè es produeixi l’aprenentatge per observació, en la nostra conducta interactuen 4 factors: l’entorn, les motivacions personals, els coneixements de cada persona i la conducta que la persona té en un moment determinat.
L’últim autor conductista és Zinmmerman. Aquest va realitzar una proposta pedagògica de la teoria de Bandura, basant-se en la regulació de l’aprenentatge perquè l’infant entengui com ha d’aprendre o com aprèn. A més, considera a l’alumne participant actiu en el seu propi procés d’aprenentatge.
Ell explica que a l’hora de l’autoregulació de l’aprenentatge, influeixen una sèrie de determinants, com són les influències personals, conductuals i ambientals, aplicant una successió d’estratègies en cadascuna d’aquestes influències.
Personalment, crec que la teoria de Bandura i de Zinmmerman poden fer que els infants aprenguin més, ja que tenen en compte que els més petits aprenen estan en contacte amb el seu entorn i fixant-se en com actuen les persones del seu voltant, com també respectant les seves motivacions i emocions.
Cal destacar també que Zinmmerman ja considerava a l’infant com a protagonista del seu procés d’aprenentatge, i considero que és un dels punts de partida principals a l’hora d’afrontar el procés d’aprenentatge dels infants.
A més a més, penso que un altre punt important per remarcar en la teoria de Bandura, és el respecte dels coneixements de cada persona, informant-se del que sap d’un tema en concret i continuant aquest procés d’ensenyament- aprenentatge des d’aquest punt de partida.
Autors cognitius
A continuació, explicaré en que consisteix el model cognitiu i les diferents teories del autors que formen part d’aquesta teoria. Alguns autors qd'aquesta teoria són Piaget, Vygotski, Ausubel i Bruner.
Aquesta teoria va sorgir entre els anys 50 y 60 com ha resposta al conductisme. Els autors cognitius volien donar una explicació dels processos interns de les persones i de totes les variables que influïen en el nostre procés d’aprenentatge, especialment van destacar el paper del mestre i l’alumne.
Per aquests, el nen és el protagonista del seu aprenentatge i afirmen que el professor s’ha de plantejar, revisar i avaluar les seves estratègies a l’aula per confirmar si s’adapten a les necessitats dels infants. A més a més, consideren que l’aprenentatge és un procés d’investigació-acció continu, és a dir, és necessari investigar sobre la teva pràctica educativa per millorar-la contínuament.
Personalment, crec que com he escrit anteriorment és necessari que el professor reflexioni i investigui sobre la pràctica educativa a l’aula, ja que ajudarà a veure que podem millorar d’aquesta pràctica i per tant, aquesta acció influirà positivament en l’educació dels alumnes. Però, no només els professors han de reflexionar, també ho han de fer els infants pensant en com aprenen i el que encara no han après.
El primer autor que trobem és Jean Piaget. Va postular la teoria de la epistemologia genètica amb l’objectiu d’estudiar els processos d’ensenyament des de petits a partir de l’assimilació, acomodació i de l’equilibri formant esquemes cognitius.
És necessari que els infants assimilin i acomodin correctament els coneixements que vagin aprenent, ja que això farà que aquest aprenentatge es situï en la memòria a llarg termini, i els nens ho puguin utilitzar sempre que ho necessitin. De l’altra manera, si no es segueix aquest procés de manera adequada pot fer que aquest coneixement no es pugui recuperar en la nostra memòria i es perdi.
L’obra de Piaget, va tenir implicacions educatives que personalment hem pareixen molt importants. Va dir que els nens han de formar els esquemes tot sols donant eines per aconseguir-ho sense donar receptes ni fórmules fetes. També, hem de tenir molt clar que volem ensenyar als infants i realitzar una programació coherent dins l’aula.
M’he llegit una lectura anomenada Implicaciones pedagógicas sobre aquest autor, que personalment m’ha agradat molt. En aquesta, es parla de la importància de treballar l’autonomia amb els infants, fomentar que els més petits puguin solucionar els conflictes que sorgeixen entre ells, partir dels coneixements previs i deixar que aquests pensin i construeixin el seu propi aprenentatge.
Després, un altre autor d’aquest model és Lev Vygotski. La seva teoria partia de la interacció social, ja que pensava que aquesta interacció podia generar coneixements més consolidats. A més, va crear la seva teoria de l’aprenentatge centrant-se en com es produïa aquest. Aquí, va fer referència a la zona de desenvolupament pròxim de l’infant, és a dir, tenint en compte les coses que sap fer el nen, el que podria arribar a fer i el que pot fer amb l’ajuda de l’adult.
He de destacar que va fer aportacions al món de l’educació molt interessants, ja que va dir el nen no és dependent del mestre sinó del seu coneixement i també que l’educació era el principal mecanisme de desenvolupament evolutiu i de construcció de la ment.
El següent autor és David Ausubel, va posar en pràctica la seva teoria als anys 1970 i es va centrar en els diferents tipus d’aprenentatge que es produeixen: aprenentatge significatiu o memorístic i aprenentatge receptiu o per descobriment.
Actualment, per una banda crec que és principal que els infants a l’escola duguin a terme un aprenentatge significatiu, ja que aquest aprenentatge contribuirà ha formar persones amb una bona capacitat de reflexió i de crítica, i a persones que sàpiguen afrontar tots els obstacles que es presentin a la seva vida.
Per altra banda, també és molt important dur a terme un aprenentatge per descobriment com ho demostra la lectura Ser científico a los 3 años de Silvia Vega. Personalment, aquesta lectura m’ha agradat molt, perquè t’ensenya la importància que té l’experimentació amb els materials per aprendre a partir de les experiències que aconseguim amb aquests. D’aquesta manera, els infants interioritzen millor el que han après i podran vincular experiències viscudes amb els materials.
En aquesta lectura, també es parla de la importància d’ensenyar als nens a cuidar els materials que utilitzen, la necessitat de presentar als més petits activitats menys dirigides i de fer intervencions en el moment que aquests estiguin desmotivats o necessitin que els hi ajudem.
Ausubel, va fer estudis d’escoles que s’autoanomenaven “innovadores”, però va veure que els nens experimentaven molt però no arribaven a construir un aprenentatge sòlid. Ell deia que en moments puntuals, volia que el mestre pogués explicar conceptes als infants, però sempre respectant l’autonomia dels més petits.
A continuació, destaca el següent autor Jerome Bruner, va agafar les teories dels altres autors i les va fer seves. Es va plantejar que l’aprenentatge per descobriment era molt interessant, però ens havíem d’assegurar que els nens podien assimilar esquemes i estructurar els coneixements.
Crec, que com opinava Bruner, és necessari que els infants estructurin els seus coneixements per poder assolir un aprenentatge significatiu. També, penso que és important que a l’escola no els hi donem totes les respostes als infants sense que puguin investigar i experimentar, ja que a partir de les qüestions que es plantegen els nens sorgeix la seva necessitat d’aprendre.
La seva teoria es va centrar en com és l’aprenentatge, més concretament en la categorització dels conceptes, és a dir, anar incloent en categories cada volta més amplies i més relacionades amb altres conceptes. També, donava molta importància a l’hora d’estructurar els coneixements, a fer un disseny d’un currículum en espiral i a l’aprenentatge per descobriment.
Per finalitzar aquesta entrada, vaig a compartir un vídeo on s’explica d’una manera més gràfica la teoria de l’aprenentatge significatiu de David Ausubel. Esper que us agradi!
No hay comentarios:
Publicar un comentario