Psicologia de la educació

Molta gent parla sobre la psicologia de  l’educació, però realment sabem que significa aquest terme? Per a mi la psicologia de l’educació és la ciència que estudia el comportament de les persones, els processos psicològics bàsics i els processos d’ensenyament d’aprenentatge en el camp de l’ensenyament.
 

 Aquest primer tema que hem estudiat a classe, m’ha fet reflexionar sobre lo important que és aplicar una bona psicologia a l’aula perquè els nens tinguin un aprenentatge significatiu i positiu. Primer de tot crec que és molt important tenir en compte el nivell de desenvolupament del nen, ja que cada infant té un ritme d’aprenentatge diferent.

 

Després, un aspecte necessari sota el meu punt de vista és la motivació que li donem al nen a través de diferents estratègies per afrontar els reptes que es plantegen a classe.

 

Cal destacar la importància d’ajudar al nen ha assolir competències i actituds dins d’un aula amb una metodologia flexible  que respecti els diferents ritmes i els coneixements que posseeix cada nen, explicant sempre perquè realitzem les activitats i que volem aconseguir amb aquestes. A més a més, en un ambient on els diferents docents tinguin bones relacions i s’ajudin entre ells. 

 
Altre punt que m’ha fet reflexionar i que no m’havia plantejat abans són els diferents autors que des de l’any 1842  amb William James fins a l’actualitat, han anat elaborant les seves teories i els seus descobriments fent que poc a poc la psicologia de l’educació i la psicologia científica avancessin.

Però crec que hi ha una d’aquestes teories que és important mencionar, és el conductisme. Aquesta teoria impulsada per Watson, és avui dia utilitzada en moltes d’escoles encara que, en l’actualitat ha evolucionat molt. A part de les escoles, també hi ha programes de televisió que utilitzen aquesta teoria més modernitzada com és el programa de Supernany.

Si reflexionem, aquesta tesi pot funcionar molt bé si sabem com aplicar-la correctament però si no sabem pot generar en els nens una sèrie de conductes negatives cap a l’aprenentatge. Un exemple, és l’ús que es fa a les escoles dels gomets.

Aquesta tècnica consisteix en que si el nen es comporta bé la mestra li posa  un gomet de color verd i si es comporta malament aquesta li posa un gomet vermell. Crec que aquest mètode no és el més correcte per ensenyar als nens, ja que si un nen té molts gomets de color vermell es pot arribar a etiquetar a l’infant com “dolent”  i a més a més pot crear un mal ambient a l’aula.

Parlant una mica de la utilització de diferents tècniques a l’aula, m’ha fet pensar en un article que ha escrit José M. Esteve que es diu La aventura de ser maestro que hem va parèixer molt interessant. En aquest article, l’autor ens explica entre altres coses que en la universitat te ensenyen molts de coneixements, però no te ensenyen a saber dirigir un grup de nens ni a realitzar altres funcions que també són necessàries en un centre escolar.

Un altra de les coses que ell diu i que estic d’acord amb ell és que un bon professional ha de donar-li sentit al coneixement, ha de ser un bon comunicador, ha de saber estar a classe i finalment acceptar el nivell dels alumnes i ajudar-los a millorar i avançar.  

 

Per il·lustrar aquesta idea, he trobat un vídeo on parla de les diferents estratègies que podem trobar per ensenyar a aprendre. En aquest vídeo es parla de com hauria de ser un mestre per a ensenyar als seus alumnes d’una manera constructivista.

 

Volia concloure aquesta entrada amb una frase que llegint diferents articles he trobat i m’ha paregut interessant escriure-la en aquest bloc. Aquesta frase és de Marius Serra i és la següent:

 

“Els millors mestres són els que obren les portes, no els que et resolen la vida”