En aquesta nova
entrada, faré referència a l’article Retrato
de dos modelos de familia, escrit per Giorjo Nardone i Mauro Bolmida. En
aquest, els autors han volgut mostrar dos tipus de famílies diferents com són
la hiperprotectora i la democràtica-permissiva.
Després de llegir
aquest text, he pogut extreure les idees més significatives dels models de
família que es presenta. En el primer tipus de família, la hiperprotectora, els pares sempre resolen els problemes i satisfan
els desitjos dels seus fills. Això, pot arribar a crear poc a poc en el infant
un problema de inseguretat, ja que els pares estan transmetent al nen que ell
no pot solucionar cap conflicte que tingui en la seva vida.
En aquesta lectura hi
ha dos frases que reflecteixen molt bé el que he escrit anteriorment i són les
següents:
“A través de tus padres
puedes tener todo lo que desees, con independencia de lo que hagas o de los
resultados que obtengas.”
“Eres incapaz que,
sin la família, no puedes conseguir nada en la vida.”
A més, penso que aquesta actitud dels pares, pot fer que el
fill arribi a desenvolupar una indefensió adquirida, és a dir, el nen es pot
sentir incapaç d’aconseguir els objectius i les finalitats que es plantegi en
la seva vida si no té cap motivació, ni tampoc ho intenta duu a terme. Crec que
amb el temps, l’infant assumirà un rol més passiu on cada vegada voldrà tenir
més sense fer res, perquè sap que els pares s’ho donaran tot.
També, penso que es pot
produir una manipulació dels pares cap als fills, degut a que aquests li diuen
que si no fa el que li han dit, els hi pot fer patir. Això, pot provocar que el
nen estigui cohibit a l’hora d’expressar els seus sentiments i les seves
emocions, per por a no fer mal als seus pares.
En el segon model, el
democràtic permissiu, considero que els pares cedeixen a qualsevol
petició que els hi facin els seus fills produint-se en moltes ocasions una
manipulació per part d’aquests cap als seus pares. Penso, que aquesta situació es
produeix per una carència de límits i una falta de disciplina que els seus
progenitors no han pogut o no han sabut ensenyar als seus fills.
Un altre aspecte que
es destaca en aquest text, és el canvi constant de normes per satisfer sempre
les necessitats dels nens. Arriba un moment, que els fills controlen
completament totes les decisions familiars.
Pel que fa a l’escola,
els pares democràtics permissius critiquen més ràpidament les metodologies
educatives que s’utilitzen i als ensenyants, defensant que no respecten les
seves idees democràtiques i la incompetència en la seva feina, respectivament.
Com en el primer
model de família, en aquest text també hi ha diverses frases que il·lustren bé
el que he escrit anteriorment. Aquestes frases són les següents:
“Te defiendo porque
tienes razón: Premiando directamente los comportamientos disfuncionales,
negando la misma existència de reglas.”
“Te defiendo porque
no eres tú el responsable, sinó tus compañeros.”
“Te defiendo porque
tus enseñantes son demasiado severos y no te comprenden, son incapaces, etc.”
Llegir aquesta
lectura, m’ha fet reflexionar sobre aquests dos models de família i la seva
relació amb l’escola i la societat. Per començar, volia fer referència a que
els objectius principals en aquests models és la pau familiar, encara que
obtinguda de diferents maneres.
Crec que és important
destacar, que el tipus de família hiperprotectora, desenvolupa en el nen una
incapacitat per resoldre conflictes de manera autònoma. És necessari, que les
persones sàpiguen com afrontar els problemes que els hi puguin sorgir en la
seva vida. Si no fem això, estam privant al petit d’una bona oportunitat
d’aprenentatge.
Penso que aquesta
actitud, pot generar en el nen una manca d’autoestima i una dificultat
d’enfrontar la vida de manera positiva. Aquesta baixa autoestima, pot fer que
una persona no es senti valorada i que es compari sempre amb altres persones. A
més, també pot provocar que no sàpiga
desenvolupar objectius personals en la seva vida i pensar que no podrà
aconseguir el que es proposi.
Sota el meu punt de
vista, es produeix una falta d’esforç per part de l’infant, ja que els pares sempre
compleixen els desitjos del fill, sense tenir en compte que aquest no ha
intentat seguir les normes i els límits que es poden establir a casa.
Hem pareix important
aprofundir una mica més en la manca de límits als nens. Aquesta situació, pot
fer que els pares poc a poc vagin perdent autoritat, pot generar dificultats de
conducta i de socialització, que els nens no acceptin les normes que es puguin
establir a l’escola o en la societat en general, que cerquin els límits fora de
casa i la incapacitat d’acceptar la frustració, entre altres.
Un altre aspecte a
comentar fa referència a la nostra societat actual. Avui en dia, vivim en una
societat material on els infants no coneixen el valor de les coses, degut a que
els pares els hi compren tot el que volen per suplir la carència d’afecte i de
temps que no poden passar amb ells eludint així, els possibles conflictes que
puguin aparèixer.
A classe, va sorgir
un tema que hem va parèixer molt interessant.
Vam parlar de com podríem enfrontar aquesta situació actual esmentada en
el paràgraf anterior. Segons Carl Rogers, depèn de 3 factors: la consideració
positiva incondicional, basada en que les persones sempre poden aportar coses
positives; l’autenticitat i l’empatia, on ens podem preguntar perquè hem
arribat a aquesta situació.
Personalment,
considero que en una família s’han de crear bons vincles afectius i tenir una
bona relació entre els diferents membres. D’aquesta manera, en el moment que s’estableixin
una sèrie de normes i límits a casa, el nen els complirà respectant així a la
seva família.
A continuació, volia
fer referència al paper de l’escola davant d’aquests dos models de família. Crec
que aquesta institució, té moltes dificultats a l’hora d’ensenyar a aquests
infants, ja que aquests tipus de famílies la jutgen sense valorar que no tot el
problema ho té l’escola, sinó també l’educació que han rebut a casa.
Penso, que en el
moment que hi ha un conflicte entre l’escola i la família, els infants són els
més perjudicats, ja que hi ha molta diferència entre aquests models familiars i l’escolar, perquè en
aquest últim s’han de respectar una sèrie de normes i límits.
Per acabar, volia
compartir un vídeo que parla sobre els límits en els infants i en els
adolescents que forma part d’un programa de televisió anomenat “Salud Integral”.
En aquest, la psicòloga clínica Tere Attie exposa el seu punt de vista sobre
aquesta temática.
No hay comentarios:
Publicar un comentario