FAMÍLIA 3

En aquesta nova entrada, faré referència a l’article Retrato de dos modelos de familia, escrit per Giorjo Nardone i Mauro Bolmida. En aquest, els autors han volgut mostrar dos tipus de famílies diferents com són la hiperprotectora i la democràtica-permissiva.   

Després de llegir aquest text, he pogut extreure les idees més significatives dels models de família que es presenta. En el primer tipus de família, la hiperprotectora, els pares sempre resolen els problemes i satisfan els desitjos dels seus fills. Això, pot arribar a crear poc a poc en el infant un problema de inseguretat, ja que els pares estan transmetent al nen que ell no pot solucionar cap conflicte que tingui en la seva vida.

En aquesta lectura hi ha dos frases que reflecteixen molt bé el que he escrit anteriorment i són les següents:

“A través de tus padres puedes tener todo lo que desees, con independencia de lo que hagas o de los resultados que obtengas.”

“Eres incapaz que, sin la família, no puedes conseguir nada en la vida.”

A més, penso que  aquesta actitud dels pares, pot fer que el fill arribi a desenvolupar una indefensió adquirida, és a dir, el nen es pot sentir incapaç d’aconseguir els objectius i les finalitats que es plantegi en la seva vida si no té cap motivació, ni tampoc ho intenta duu a terme. Crec que amb el temps, l’infant assumirà un rol més passiu on cada vegada voldrà tenir més sense fer res, perquè sap que els pares s’ho donaran tot.

També, penso que es pot produir una manipulació dels pares cap als fills, degut a que aquests li diuen que si no fa el que li han dit, els hi pot fer patir. Això, pot provocar que el nen estigui cohibit a l’hora d’expressar els seus sentiments i les seves emocions, per por a no fer mal als seus pares.

En el segon model, el democràtic permissiu,  considero que els pares cedeixen a qualsevol petició que els hi facin els seus fills produint-se en moltes ocasions una manipulació per part d’aquests cap als seus pares. Penso, que aquesta situació es produeix per una  carència de límits  i una falta de disciplina que els seus progenitors no han pogut o no han sabut ensenyar als seus fills.

Un altre aspecte que es destaca en aquest text, és el canvi constant de normes per satisfer sempre les necessitats dels nens. Arriba un moment, que els fills controlen completament totes les decisions familiars.

Pel que fa a l’escola, els pares democràtics permissius critiquen més ràpidament les metodologies educatives que s’utilitzen i als ensenyants, defensant que no respecten les seves idees democràtiques i la incompetència en la seva feina, respectivament.

Com en el primer model de família, en aquest text també hi ha diverses frases que il·lustren bé el que he escrit anteriorment. Aquestes frases són les següents:

“Te defiendo porque tienes razón: Premiando directamente los comportamientos disfuncionales, negando la misma existència de reglas.”

“Te defiendo porque no eres tú el responsable, sinó tus compañeros.”

“Te defiendo porque tus enseñantes son demasiado severos y no te comprenden, son incapaces, etc.”

Llegir aquesta lectura, m’ha fet reflexionar sobre aquests dos models de família i la seva relació amb l’escola i la societat. Per començar, volia fer referència a que els objectius principals en aquests models és la pau familiar, encara que obtinguda de diferents maneres.

Crec que és important destacar, que el tipus de família hiperprotectora, desenvolupa en el nen una incapacitat per resoldre conflictes de manera autònoma. És necessari, que les persones sàpiguen com afrontar els problemes que els hi puguin sorgir en la seva vida. Si no fem això, estam privant al petit d’una bona oportunitat d’aprenentatge.

Penso que aquesta actitud, pot generar en el nen una manca d’autoestima i una dificultat d’enfrontar la vida de manera positiva. Aquesta baixa autoestima, pot fer que una persona no es senti valorada i que es compari sempre amb altres persones. A més,  també pot provocar que no sàpiga desenvolupar objectius personals en la seva vida i pensar que no podrà aconseguir el que es proposi.

Sota el meu punt de vista, es produeix una falta d’esforç per part de l’infant, ja que els pares sempre compleixen els desitjos del fill, sense tenir en compte que aquest no ha intentat seguir les normes i els límits que es poden establir a casa.

Hem pareix important aprofundir una mica més en la manca de límits als nens. Aquesta situació, pot fer que els pares poc a poc vagin perdent autoritat, pot generar dificultats de conducta i de socialització, que els nens no acceptin les normes que es puguin establir a l’escola o en la societat en general, que cerquin els límits fora de casa i la incapacitat d’acceptar la frustració, entre altres.

Un altre aspecte a comentar fa referència a la nostra societat actual. Avui en dia, vivim en una societat material on els infants no coneixen el valor de les coses, degut a que els pares els hi compren tot el que volen per suplir la carència d’afecte i de temps que no poden passar amb ells eludint així, els possibles conflictes que puguin aparèixer.

A classe, va sorgir un tema que hem va parèixer molt interessant.  Vam parlar de com podríem enfrontar aquesta situació actual esmentada en el paràgraf anterior. Segons Carl Rogers, depèn de 3 factors: la consideració positiva incondicional, basada en que les persones sempre poden aportar coses positives; l’autenticitat i l’empatia, on ens podem preguntar perquè hem arribat a aquesta situació.

Personalment, considero que en una família s’han de crear bons vincles afectius i tenir una bona relació entre els diferents membres. D’aquesta manera, en el moment que s’estableixin una sèrie de normes i límits a casa, el nen els complirà respectant així a la seva família.

A continuació, volia fer referència al paper de l’escola davant d’aquests dos models de família. Crec que aquesta institució, té moltes dificultats a l’hora d’ensenyar a aquests infants, ja que aquests tipus de famílies la jutgen sense valorar que no tot el problema ho té l’escola, sinó també l’educació que han rebut a casa.

Penso, que en el moment que hi ha un conflicte entre l’escola i la família, els infants són els més perjudicats, ja que hi ha molta diferència entre aquests  models familiars i l’escolar, perquè en aquest últim s’han de respectar una sèrie de normes i límits.

Per acabar, volia compartir un vídeo que parla sobre els límits en els infants i en els adolescents que forma part d’un programa de televisió anomenat “Salud Integral”. En aquest, la psicòloga clínica Tere Attie exposa el seu punt de vista sobre aquesta temática.