Constructivisme

Ja estam al tema 2 i aquesta volta realitzaré dos entrades, una que tractarà sobre la teoria constructivista i la seva metodologia, i altra sobre la teoria del conductisme operant i clàssic.

En la entrada anterior que vaig realitzar per aquesta assignatura vaig parlar una mica sobre el constructivisme, però ara aprofundiré més sobre aquesta temàtica.

Per començar, explicaré que és el constructivisme i en que es basa la seva metodologia. El constructivisme és el mètode on el nen és el protagonista del seu propi aprenentatge, és a dir, aquest per si mateix i mitjançant la interacció amb companys i professors aprèn amb diferents ferramentes que li permeten crear els seus propis procediments per resoldre qualsevol situació problemàtica, provocant que les seves idees es modifiquin i continuï aprenent.

Aquesta teoria està fonamentada per tres grans autors com són: Piaget, amb la seva afirmació que l’alumne és actiu a l’hora d’aprendre; Vigotsky, que diu que l’aprenentatge es du a terme conjuntament amb el professor i els alumnes; i Ausubel, que afirma que l’aprenentatge ha de ser significatiu i s’ha de poder aplicar a la vida quotidiana.

Personalment, crec que aquesta manera d’ensenyar als nens és molt positiva ja que els coneixements que aprenen els poden aplicar en la seva vida diària donant sentit al seu aprenentatge.

A més a més, és molt important que el nen estigui motivat a l’hora d’aprendre perquè d’aquesta manera tindrà moltes més ganes de continuar amb aquest procés i arribarà a ser una persona capaç d’afrontar tots els obstacles que es presentin a la seva vida.

Amb aquesta metodologia, canvia totalment la visió que es tenia del mestre en l’educació tradicional. Ara, aquest és una persona que guia als seus alumnes en aquest procés d’ensenyament-aprenentatge i que també, genera inquietuds en els nens perquè continuïn aprenent.

Un exemple l’he trobat a una de les lectures referides a aquest tema. Es tracta d’un cas d’una mestra que va organitzar un projecte d’investigació i experimentació realitzant una sortida a un estany. Després de les vacances alguns nens van portar a l’escola “caracoles” de mar. Els nens es van començar a interessar pel forat tan perfecte que tenien aquestes “caracoles”.

La mestra no coneixia perquè aquestes tenien aquest forat i va cridar a un  centre d’investigació per que li expliquessin el motiu. Aquesta al veure l’interès que tenien els nens, va canviar el seu projecte i va decidir guiar als nens en un projecte nou: conèixer que produïa aquest forat en les “caracoles”. Finalment, els alumnes amb les eines proporcionades per la mestra, amb esforç i motivació  van arribar al perquè de la qüestió.

 

Crec que és molt important aprendre, sobretot en infants més petits,  mitjançant l’experimentació amb diferents materials que es puguin manipular, ja que interioritzar un concepte és més senzill si hem tingut alguna experiència vinculada amb aquests. Els materials els hem de cercar a l’entorn més pròxim dels nens per donar més sentit a l’aprenentatge.

 

Altre punt que volia destacar i que està vinculat amb aquesta teoria, és la utilització de fitxes a les aules dels centres escolars. Vaig llegir una lectura de Isabel Cabanelles i Alfredo Hoyuelos sobre aquesta temàtica i a part de que hem va agradar molt, vaig estar plenament d’acord amb aquests autors. En aquesta lectura es parla de l’ús abusiu que es fa a l’escola d’aquest mètode i com els nens no aprenen correctament els conceptes que apareixen en aquestes fitxes.

 

Personalment, abans quan els meus nebots petits venien a casa i hem mostraven les “feinetes” que havien realitzat a l’escola m’agradava veure-les, però ara penso que les fitxes no deixen que els infants desenvolupin la seva imaginació, ja que tots han de pintar els cercles del mateix color. A més a més, tampoc parteixen dels coneixements previs que tenen els alumnes ni realitzen una tasca per a mi molt important, interrelacionar els conceptes que aprenen els nens.

Crec que els nens a l’escola no havien de tenir llibres ni realitzar fitxes, així d’aquesta manera es podrien preparar activitats més lliures que tinguessin en compte les capacitats dels infants i  el ritme d’aprenentatge de cadascun d’ells. També, els nens podrien dedicar més temps a jugar, ja que crec que és una necessitat que tenen aquests. Considero que l’escola ha d’ensenyar als nens a ser autònoms, ha d’ajudar-los a cercar informació de diferents fonts, ha d’implicar als infants en projectes, ha de fer-los pensar sobre les coses començant des de ben petits, i penso que realitzant fitxes i amb llibres de text no arribarem a aconseguir aquests objectius.

He trobat dos frases que va pronunciar Jean Piaget molt interessants que il·lustren el que he dit anteriorment i diuen així:

 "La principal meta de la educación es crear hombres capaces de hacer cosas nuevas y no simplemente de repetir lo que han hecho otras generaciones: hombres creadores, inventores y descubridores. La segunda meta de la educación es formar mentes que puedan ser críticas, que puedan verificar y no aceptar todo lo que se les ofrece."

 “La escuela ideal no tendría manuales obligatorios para los alumnos, sino solamente obras de referencia que se emplearían libremente… los únicos manuales indispensables son los que usa el maestro”

Continuant amb la idea anterior, crec que  haurien de revisar el currículum educatiu que tenim actualment i llevar molt de contingut. D’aquesta manera els professors podrien emprar molt més temps en explicar als nens les matèries, no es sentirien tan pressionats, podrien preparar-se millor les classes i, a més a més, podrien fer-les més participatives i creatives. Penso que així els nens entendrien bé els continguts i s’interessarien més per les matèries.

 

Un últim punt que volia tractar però no menys important, és ensenyar als nens a ser capaços d’autoregular el seu aprenentatge, ja que afavoreix la implicació dels nens en la tasca educativa i ajuda als infants a conèixer si han comprés el que han après o no. A més a més, aquesta capacitat permet als mestres observar i valorar les necessitats educatives que tinguin els seus alumnes.

Per finalitzar, volia acabar aquesta entrada amb un vídeo molt interessant que he trobat del programa de televisió Redes. Aquest vídeo es titula ¿Por que los ninos se aburren en la escuela? i mostra com l’àmbit educatiu a pesar dels anys  ha evolucionat, però no tant com les persones es mereixen.

 

Psicologia de la educació

Molta gent parla sobre la psicologia de  l’educació, però realment sabem que significa aquest terme? Per a mi la psicologia de l’educació és la ciència que estudia el comportament de les persones, els processos psicològics bàsics i els processos d’ensenyament d’aprenentatge en el camp de l’ensenyament.
 

 Aquest primer tema que hem estudiat a classe, m’ha fet reflexionar sobre lo important que és aplicar una bona psicologia a l’aula perquè els nens tinguin un aprenentatge significatiu i positiu. Primer de tot crec que és molt important tenir en compte el nivell de desenvolupament del nen, ja que cada infant té un ritme d’aprenentatge diferent.

 

Després, un aspecte necessari sota el meu punt de vista és la motivació que li donem al nen a través de diferents estratègies per afrontar els reptes que es plantegen a classe.

 

Cal destacar la importància d’ajudar al nen ha assolir competències i actituds dins d’un aula amb una metodologia flexible  que respecti els diferents ritmes i els coneixements que posseeix cada nen, explicant sempre perquè realitzem les activitats i que volem aconseguir amb aquestes. A més a més, en un ambient on els diferents docents tinguin bones relacions i s’ajudin entre ells. 

 
Altre punt que m’ha fet reflexionar i que no m’havia plantejat abans són els diferents autors que des de l’any 1842  amb William James fins a l’actualitat, han anat elaborant les seves teories i els seus descobriments fent que poc a poc la psicologia de l’educació i la psicologia científica avancessin.

Però crec que hi ha una d’aquestes teories que és important mencionar, és el conductisme. Aquesta teoria impulsada per Watson, és avui dia utilitzada en moltes d’escoles encara que, en l’actualitat ha evolucionat molt. A part de les escoles, també hi ha programes de televisió que utilitzen aquesta teoria més modernitzada com és el programa de Supernany.

Si reflexionem, aquesta tesi pot funcionar molt bé si sabem com aplicar-la correctament però si no sabem pot generar en els nens una sèrie de conductes negatives cap a l’aprenentatge. Un exemple, és l’ús que es fa a les escoles dels gomets.

Aquesta tècnica consisteix en que si el nen es comporta bé la mestra li posa  un gomet de color verd i si es comporta malament aquesta li posa un gomet vermell. Crec que aquest mètode no és el més correcte per ensenyar als nens, ja que si un nen té molts gomets de color vermell es pot arribar a etiquetar a l’infant com “dolent”  i a més a més pot crear un mal ambient a l’aula.

Parlant una mica de la utilització de diferents tècniques a l’aula, m’ha fet pensar en un article que ha escrit José M. Esteve que es diu La aventura de ser maestro que hem va parèixer molt interessant. En aquest article, l’autor ens explica entre altres coses que en la universitat te ensenyen molts de coneixements, però no te ensenyen a saber dirigir un grup de nens ni a realitzar altres funcions que també són necessàries en un centre escolar.

Un altra de les coses que ell diu i que estic d’acord amb ell és que un bon professional ha de donar-li sentit al coneixement, ha de ser un bon comunicador, ha de saber estar a classe i finalment acceptar el nivell dels alumnes i ajudar-los a millorar i avançar.  

 

Per il·lustrar aquesta idea, he trobat un vídeo on parla de les diferents estratègies que podem trobar per ensenyar a aprendre. En aquest vídeo es parla de com hauria de ser un mestre per a ensenyar als seus alumnes d’una manera constructivista.

 

Volia concloure aquesta entrada amb una frase que llegint diferents articles he trobat i m’ha paregut interessant escriure-la en aquest bloc. Aquesta frase és de Marius Serra i és la següent:

 

“Els millors mestres són els que obren les portes, no els que et resolen la vida”

 

 

Comença un nou curs!

Ja estam en segon curs i un nou camí s’obri. Un camí on aprendre moltes coses, viure moltes experiències, i on també hi haurà dificultats, però es superaran amb esforç, dedicació i, sobretot, amb moltes ganes de continuar aprenent i formant-me com a professional.

 

El temps ha passat molt ràpid, ja ha passat un any des de que vaig iniciar aquesta carrera amb la mateixa il•lusió que començo aquest curs. Va ser un any on hi va haver moments una mica difícils, encara que si posem en una balança els moments més difícils i els més alegres, sens dubte guanyen els segons.

 

A primer vaig aprendre moltíssim sobre el món de l’educació, però sobretot, hem vaig plantejar moltes coses relacionades amb l’ensenyament que mai havia pensat i que segur que m’ajudaran a fer la meva aportació en aquest àmbit.

Entre altres coses,  hem vaig plantejar com aprenen els nens i vaig aprendre que aquests ho han de fer de manera divertida, guiant-los en el seu aprenentatge i sempre respectant els seus ritmes. 

                                                                      Foto personal

Aquest any, tenim assignatures que hem pareixen molt interessants per afrontar el nostre futur com a docents, com són psicologia de l’educació, educació inclusiva, plàstica o observació i documentació, entre altres.

 

A més a més, s’han incorporat a classe moltes companyes que no estaven l’any passat, així que aquest curs segur que farem noves amistats i ens ajudarem entre totes.

 

Per concloure aquesta entrada, volia desitjar molta sort a les meves companyes de classe i molts d’ànims en aquest nou camí que es presenta. I per últim, acabaré amb una frase de Victor Hugo que parla sobre com podem afrontar el futur:

 

"El futuro tiene muchos nombres. Para los débiles es lo inalcanzable. Para los temerosos, lo desconocido. Para los valientes es la oportunidad"