LES EMOCIONS

Aquesta és la primera entrada de la meva carpeta d’aprenentatge que realitzaré al llarg d’aquesta assignatura. En aquesta carpeta, exposaré les reflexions que faré sobre el temari i les diferents activitats proposades.

A més, amb aquesta carpeta d’aprenentatge  m’he marcat una sèrie d’objectius, que sense dubte duré a terme al llarg d’aquesta assignatura. Els objectius són aprendre a reflexionar sobre les meves emocions i sentiments i saber gestionar i expressar aquestes emocions. He triat aquests objectius, perquè penso que m’ajudaran a tenir més empatia amb les persones i a més, hem proporcionaran un creixement a nivell personal i a nivell interior.

Abans de començar a parlar sobre la matèria de Desenvolupament i Educació Socioemocional, volia fer una petita reflexió sobre que significa per a mi i que sensació m’aporta iniciar un nou quatrimestre.

Començar un nou quatrimestre, hem produeix un sentiment i una emoció per una banda, d’il·lusió  per fer assignatures noves i aprendre més coses que sense dubte, sé que m’ajudaran en la meva futura professió docent i per altra, amb una mica de nirvis per saber com anirà.

A més, volia afegir que he iniciat aquest nou viatge una mica aclaparada i amb una sensació de no haver tingut temps per descansar i relaxar-me un poc, degut a que vàrem començar aquest nou quatrimestre un dia desprès d’haver acabat l’últim examen del quatrimestre anterior.

Personalment, quan vaig veure que havia de fer aquesta assignatura hem van sorgir una sèrie de qüestions com Que farem en aquesta classe? M’ajudarà a sentir-me millor  amb mi mateixa? Aprendré a gestionar els meus sentiments i les meves emocions? o Aprendré estratègies per ensenyar-li als infants a expressar les seves emocions? Entre altres preguntes.

Respecte a aquesta matèria tinc bones expectatives, ja que com he comentat anteriorment m’agrada molt aquesta temàtica i a més, penso que pot ajudar molt als infants i també a nivell personal. Una de les coses que m’agradaria aconseguir en aquesta classe, és poder expressar les meves emocions sense pensar que estic equivocada o que no està ben dit.

Va arribar el primer dia de classe d’aquesta assignatura i ho vaig afrontar amb un sentiment d’il·lusió i amb una actitud molt positiva per conèixer que aprendré sobre aquesta temàtica, ja que a nivell personal és un tema que m’interessa molt i penso que és molt important en l’educació dels infants.

Crec que una bona educació emocional ajuda als nens a arribar a ser en el futur persones capaces de gestionar les seves emocions i saber afrontar els problemes que els hi poden sorgir al llarg de la vida.

A mesura que la classe anava avançant, podia relacionar les emocions i els sentiments que estava vivint amb una manifestació física del meu cos. Aquesta manifestació, la podria representar quan vaig sentir un petit formigueig dins de l’estomac, que provocava que jo no estigues amb una sensació de tranquil·litat i que tampoc hem va permetre no haver gaudit tant com hagués volgut.

Quan vaig arribar a casa, vaig tenir molta curiositat de seguir investigant coses sobre aquesta temàtica i vaig començar a cercar informació. Vaig posar al buscador emocions i sentiments i hem vaig quedar sorpresa de tota la informació que va aparèixer. No obstant, després de mira uns quants documents i blocs, vaig veure un que hem va cridar l’atenció i ho vaig obrir. Aquest es deia Psicologiacat i hem va agradar molt, aquí us deix l’enllaç (http://psicologiacat.wordpress.com/category/emocions-sentiments/).

Més concretament dins d’aquest bloc, vaig llegir una entrada que parlava sobre els peixos Koi que hem va fer reflexionar. Aquí, s’explicava que aquests peixos creixen en funció de la mida de la peixera on viuen. Després de llegir això, ràpidament hem va venir una pregunta al cap Perquè les persones moltes vegades ens limitem amb totes les possibilitats que ens ofereix la nostra societat?

Vaig estar una estona reflexionant sobre això i vaig comprendre que com passa amb les emocions no hem d’amargar-les i deixar-les d’expressar, sinó que hem de tenir clar que podem aconseguir tot el que ens proposem i a més, podem expressar tot el que sentim lliurement.

Daniel Goleman, és un dels autors que també vaig cercar informació. Fa uns mesos, hem vaig comprar un llibre que es deia Educar con inteligencia emocional dels autors Maurice J. Elias, Steven E. Tobias i Brian S. Friendlander, i el pròleg d’aquest llibre està escrit per aquest autor.

En aquest pròleg, Goleman explica que en l’actualitat els pares ja no  poden passar tant de temps amb els seus fills, i  de com s’està perdent aquest primer aprenentatge emocional que proporcionen les famílies als infants, entre altres qüestions.

Una vegada fet això, el professor ens va proposar col·locar en el quadre que exposaré a continuació format per emocions positives, negatives o ambigües, el que vàrem sentir en aquesta primera classe. L’objectiu era situar les emocions en un d’aquests apartats i explicar el perquè de la nostra elecció.

EMOCIONS POSITIVES	EMOCIONS NEGATIVES	EMOCIONS AMBIGÜES
Alegria: perquè sempre que sento alegria em sento bé, sempre m’implica coses bones.	Desànim: perquè em fa sentir malament i em trobo sense ganes de fer coses.	Sorpresa: perquè em puc sorprendre tant per una cosa agradable com desagradable.
Il·lusió	Nirvis

 
 En primer lloc, dins d’aquest quadre he decidit escriure les emocions il·lusió i nirvis. La primera la he situat dins de les emocions positives, perquè sentir aquesta emoció fa que estigui molt contenta, ja que hem proporciona una emoció de ganes de continuar aprenent i d’experimentar noves experiències. A més, a nivell personal la il·lusió, desenvolupa en mi una motivació intrínseca  que m’ajuda a afrontar i superar les situacions que hem proposi. 

La següent i última emoció que he escrit en aquest quadre són els nirvis. Aquesta emoció la he situat dins de les emocions negatives, ja que penso que no hauria d’haver sentit nirvis. Personalment, soc una persona tímida i quan he d’afrontar una situació nova per primera vegada sempre tinc aquesta mateixa emoció.

Penso, que moltes vegades aquesta emoció no hem permet gaudir tot el que jo voldria. A més a més, no m’agrada sentir aquesta emoció perquè fa que estigui més tensa i cohibida a l’hora de parlar i expressar-me davant d’un grup de persones.

El següent dia de classe, vàrem aprendre que són les emocions bàsiques. Aquestes emocions són aquelles que ens ajuden a preservar l’espècie, són emocions imprescindibles en la nostra vida.

A més, les emocions bàsiques són aquelles que ens connecten amb la realitat social i per tant, sempre hem de poder expressar-les. Per aquesta raó, hem de començar a ensenyar en l’àmbit educatiu i en l’àmbit familiar a regular les nostres emocions.

La característica d’aquestes emocions són l’expressió que utilitzem quan les exterioritzem. Un exemple pot ser, com una mateixa situació provoca emocions diferents en les persones.

Personalment, crec que és molt important que les persones siguin capaces d’anomenar i de reconèixer les emocions i els sentiments. A més, hem de poder expressar-les amb total llibertat, ja que les emocions formen part de la nostra vida.

Respecte a l’elecció de quines són les emocions bàsiques, hi ha molt d’autors que tenen diverses opinions. Per exemple, Paul Ekman, un dels psicòlegs amb més influència en la investigació de les emocions i expressions, va establir una llista amb 6 emocions bàsiques:  ràbia,  repugnància, por, alegria, tristesa i sorpresa.

En canvi, per a l’escriptora i autora del llibre Sentir y crecer, Silvia Palou, només hi ha 5 i són l’estima, la por, la ràbia, l’alegria i la tristor. És amb el llibre d’aquesta autora on profunditzarem sobre aquesta temàtica.

Imatge personal 

Una de les activitats que el professor ens va proposar va ser individualment identificar tres emocions bàsiques i intentar definir-les. Lo primer que vaig pensar, va ser que no era difícil identificar-les ni tampoc definir-les, però quan vaig començar a reflexionar sobre això hem vaig adonar que no era tan fàcil.

Vaig sentir que les persones expressem les nostres emocions i que moltes vegades no les podem definir. L’amor, l’alegria i la superació van ser les tres emocions bàsiques que vaig triar, ja que penso que són fonamentals en la nostra vida.

En quant a les definicions, vaig pensar que l’alegria és una emoció que sentim quan estam contents per algun motiu, la superació és una emoció que experimentem quan  després de molt d’esforç aconseguim un objectiu que ens havíem plantejat anteriorment i per últim, l’amor és un sentiment que tenim quan ens sentim estimats per la gent del nostre entorn.

A continuació, la següent activitat proposada va ser posar en comú en petit grup les diferents emocions i identificar tres, a més també havíem de definir-les. Fer aquest exercici en grup, hem va fer reflexionar sobre com les persones tenim diferents maneres d’entendre el món i les emocions bàsiques.

A l’hora d’exposar cadascuna les nostres emocions, només vàrem coincidir en una, l’alegria. Més tard, cada membre del grup va exposar perquè va triar la seva emoció i poc a poc vàrem arribar a un consens determinant que les nostres emocions triades eren l’alegria, la seguretat i el plaer.

Les meves companyes i jo, vam definir l’alegria com un estat d’ànim que et fa sentir feliç amb tu mateix i amb el teu entorn. La seguretat, vàrem  pensar que és tenir confiança amb tu mateix per actuar i prendre decisions reforçant d’aquesta manera la nostra autoestima, i per últim el plaer ho vam definir com l’emoció que ens desenvolupa l’estat de satisfacció.

He de dir que realitzant aquesta activitat, vaig aprendre que hem de respectar totes les opinions dels nostres companys i que totes són vàlides, és a dir, que no només hi ha una opció que sigui vertadera.

A més, quan escoltava a la resta de companys mentre exposaven les seves idees, vaig anar reflexionant i ampliant el meu punt de vista, fins arribar a qüestionar i a plantejar-me noves preguntes.

El capítol de l’alquímia de les emocions que pertany al llibre Sentir y Crecer. El crecimiento emocional en la infància de l’autora Silvia Palou, m’ha aparegut molt interessant perquè explica d’una manera molt senzilla les 5 emocions primàries i a més, ofereix diverses estratègies educatives per a pares, mares i docents per tenir presents i treballar aquestes emocions.

Un aspecte que volia destacar, és que al començament d’aquest capítol l’autora explica que per a entendre i treballar correctament les emocions, hem de crear un marc teòric de referència analitzat per diferents autors i fer una reflexió sobre les nostres pròpies vivències i creences.

Durant una activitat de classe, vaig decidir que les emocions bàsiques més importants per a mi eren l’amor, l’alegria i la superació. Després de llegir aquesta lectura, he observat que l’autora també fa referència a l’amor i l’alegria com emoció bàsica.

Respecte a l’amor, jo penso que és molt important en la nostra vida, ja que si ens estimem a nosaltres mateixos i ens acceptem tal com som, les persones del nostre entorn també ens acceptaran i estimaran. A més a més, amb aquest sentiment creem vincles afectius que ens ajuden a créixer a nivell personal i a nivell social.

En aquesta lectura, es fa referència als elements bàsics comuns que hi ha en totes les formes de l’amor. Aquests, són la cura, la responsabilitat, el respecte i el coneixement. Personalment, no m’havia plantejat abans aquesta qüestió degut a que ara estic descobrint com l’amor pot variar en diferents situacions i com aquests quatre elements han d’estar presents.

Per exemple, quan estimes a una persona has de conèixer la seva personalitat, l’has de respectar, tenir cura i responsabilitat d’ella. És a dir, com afirma l’autora: “Hay que ser tan responsable con respecto a los demás como respecto a uno mismo. Tener consciencia de su individualidad única. Ver en la otra persona los rasgos que le hacen peculiar”.

Pel que fa a l’alegria,  l’altre emoció bàsica que coincideix amb Palou, crec que és necessària en la nostra vida, ja que actualment vivim en un món molt complex on moltes vegades sorgeixen conflictes que s’han de solucionar. Per aquesta raó, penso que és molt important ser una persona positiva, optimista i amb capacitat per poder veure que totes les situacions tenen un costat positiu i que es poden solucionar.

A més, quant una persona està alegre demostra que es troba bé amb si mateixa o amb el seu entorn. Cal destacar també, que aquesta emoció és la més permesa i acceptada en la nostra societat.

Tornant a llegir la presentació que vaig realitzar sobre aquesta assignatura, m’he adonat que hi ha una sèrie d’aspectes relacionats amb aquesta lectura i amb les meves reflexions sobre aquesta.

En primer lloc, hem vaig plantejar una sèrie de qüestions en referència a aquesta assignatura. Una d’elles era si podria aprendre estratègies per ensenyar-li als infants a expressar les seves emocions. Ara, a partir de llegir aquesta lectura crec que si les aprendre, perquè penso que les estratègies proporcionades per l’autora són molt interessants i poden ser de gran utilitat.

Un aspecte important, és que a nivell personal hem de conèixer-nos a nosaltres mateixos i saber gestionar i expressar les nostres emocions. Això està relacionat, amb el que vaig escriure en la presentació, ja que si nosaltres no ho podem fer tampoc ho podem ensenyar  als infants.

També, en la meva presentació, vaig parlar sobre els peixos Koi i com creixen en funció de la mida de la peixera on viuen. Vaig escriure això, perquè vaig pensar que estava relacionat amb les emocions, degut a que mai ens hem de limitar i amagar o deixar d’expressar les nostres emocions, sinó que hem de poder expressar-les lliurement.

L’autora Silvia Palou, afirma que l’amor és l’emoció mare. Personalment, crec que té molta raó ja que és una de les emocions bàsiques que vaig triar. A més, explica com aquest pot variar segons les situacions d’estima i com  ens poden afectar aquestes situacions d’una manera o un altra.

A continuació, vàrem veure un vídeo del programa de televisió Redes que es deia Para que sirven las emociones. He de dir, que hem va agradar molt i per aquest motiu vaig destacar una sèrie d’idees principals:

·         La primera, fa referència a que sense emocions no podem sobreviure.

·         La segona, destaca sobre com al llarg de la historia les emocions es consideraven obstacles i ara cada vegada es tenen més en compte.

·         La següent idea, està relacionada amb com afecten a la manera que tenim de veure el món.  

·         La quarta idea, té a veure amb com les emocions intervenen en la memòria per triar un criteri i determinar que recordem, ja que no es pot recordar tota la informació que rebem.

·         La penúltima idea, fa referència a l’autor Paul Ekman i els quasi 50 anys  d’experiència en l’àmbit de les emocions.

·         Per últim, volia  destacar la universalitat de les expressions facials, degut a que tothom expressa de la mateixa manera per exemple,  l’alegria o la tristor.

Per acabar amb aquesta entrada, volia compartir un vídeo que he trobat sobre la temàtica de les emocions. És un vídeo del programa de televisió Redes on parla de que són les emocions, de les emocions bàsiques i de com es tracten  a l’escola, entre altres qüestions. Personalment, m’ha aparegut molt interessant compartir-ho amb els meus companys. Esper que us agradi!!

REFLEXIÓ FINAL

Ja hem acabat totes les làmines del nostre bloc de dibuix. Com treball final d’aquesta assignatura, hem de fer una reflexió  i una relació sobre dos dibuixos realitzats durant el curs.

Després de valorar les feines que he realitzat durant les sessions de plàstica, he decidit triar el dibuix sobre la creació d’un fons marí i el treball on havíem de crear 55 colors diferents amb temperes partint només de 5 colors. El criteri que he seguit per triar aquests dos dibuixos té a veure amb la sensació tant positiva que vaig tenir mentre els realitzava i amb el resultat obtingut.

Vaig a començar aquesta reflexió amb el dibuix sobre el fons marí. He de dir que el treball d’aquesta làmina va començar amb la realització prèvia d’un dibuix amb moltes formes geomètriques pintat amb ceres. Després, havíem de fer un fons marí format com a mínim per 15 peixos. Una vegada fet això, havíem de repassar-ho en llapis sobre aquest dibuix de colors i  finalment, pintar amb llapis o bolígraf els peixos sobre aquesta mateixa lamina.

Personalment, vaig gaudir molt fent aquest treball, pensant com dibuixar peixos amb formes diferents i el meu fons marí personal. El resultat, va ser molt positiu ja que, a mesura que pintava amb llapis els peixos sobre la làmina de colors, observava com el meu fons marí s’anava tornant cada vegada més colorit i més alegre.

Aquest és el resultat del meu dibuix:

 

Per aconseguir realitzar peixos multicolors, el que vaig fer va ser anar movent la làmina del meu fons marí i anar repassant  els peixos utilitzant els diferents colors que tenia a la làmina amb les diferents formes geomètriques, que actuava com si fos una plantilla.

Una vegada que vaig començar a dibuixar els peixos, vaig veure com cada vegada hem sentia més confiada i m’anaven sorgint més idees per crear el meu fons marí personal. Així que, vaig dibuixar roques, algues, bombolles o un cofre del tresor.

Un aspecte que vull destacar, està relacionat amb el pensament que vaig tenir quan vaig saber que havia de fer 15 peixos diferents. Lo primer que vaig pensar va ser que no sabria ni podria fer-ho. Però, a mesura que anava fent aquesta làmina vaig veure com poc a poc ho estava aconseguint i això, hem va fer sentir molt bé amb mi mateixa.

Realitzar aquest dibuix,  ha set una experiència molt gratificant perquè com he dit abans vaig gaudir molt fent-lo, repassant cada peix en particular i pensant de quin color ho podria repassar per a que el dibuix fos polit. Però no només això, a més vaig  fer-lo amb molta tranquil·litat i pensant que si ho podia fer.

La segona làmina que vull comentar és una de les últimes feines que he realitzat. En aquest cas, havíem de dibuixar 55 espais diferents distribuïts per tot el full i pintar-los partint de 5 colors diferents amb temperes com són blanc, negre, blau, groc i magenta.  Un aspecte important d’aquest treball és que no es podia repetir cap color.

Per realitzar aquest dibuix, vaig emprar diferent material com fulles de diari, un pot petit amb aigua per netejar els pinzells, dos pinzells de diferents mesures, un plat de plàstic per anar fent les diferents mescles i per últim, els pots de diferents colors de tempera.

Al començament, quan ja havia fet tots els espais i observava quants colors havia d’aconseguir, vaig sentir que seria difícil realitzar aquest treball. Però, aquesta vegada ja no pensava que no podria fer-ho, sinó tot el contrari, pensava que si ho podria fer.

A mesura que anava descobrint nous colors i observant com s’anaven formant diferents coloracions, més ganes tenia de continuar fent aquest treball i d’experimentar amb aquests. A més a més, també vaig compartir alguns colors amb les meves companyes igual que elles també varen compartir amb jo els colors que havien aconseguit.

Hem vaig sorprendre molt observant com una petita quantitat d’un color i molta quantitat d’un altre ens proporciona un color i si ho fem al reves, ens proporciona un color totalment diferent. També, va ser molt interessant veure com d’un color podem extreure un altre.

No obstant, he de dir que hi havia moments que sempre aconseguia els mateixos colors i no podia fer altres mescles. Però, quan hem succeïa això intentava tornar a començar mesclant colors diferents.

El resultat va ser molt positiu en molts sentits, ja que per una banda vaig aprendre com aconseguir 55 colors partint només de 5, i per altra banda saber estar concentrada i motivada fent una feina amb una sensació de tranquil·litat i molt relaxada. A més, els colors que vaig aconseguir experimentat amb les diferents mescles m’han agradat molt.

Aquest va ser el resultat del meu dibuix:

 

Un aspecte molt important que volia destacar, és que realitzar aquestes dos làmines i la resta de treballs han fet que ara hem valori més a mi mateixa. Quan vaig començar aquesta assignatura, pensava que seria molt difícil dur-la a terme, ja que sempre m’ha resultat difícil dibuixar bé.

Però a mesura que anava assistint a les classes, vaig entendre que lo més important no és dibuixar perfectament, sinó gaudir mentre realitzem el nostre dibuix, que experimentem sense por amb diferents materials, que tinguem confiança en nosaltres mateixes i pensar que podem fer tot lo que ens proposem, que no hem de limitar-nos pensant que no ho sabrem fer o que no podrem fer-ho.

A més a més, realitzant aquesta assignatura he après una nova manera de relaxar-me quan estic nerviosa per qualsevol motiu i és pintar amb ceres o temperes, ja que m’aporta una sensació de tranquil·litat. Per exemple, quan estava fent a classe i algunes vegades a casa les feines, el temps va passar molt ràpid ja que estava molt concentrada realitzant els treballs.

Respecte als dibuixos que he triat, he de dir que quan la professora va proposar crear un fons marí o saber trobar 55 colors partint només de 5, vaig sentir que no sabria fer-los i que tampoc el resultat seria molt positiu. Però m’ho vaig plantejar com un repte, un repte que ho havia d’aconseguir.

Penso, que a l’hora d’aconseguir gaudir realitzant els treballs, ha hagut un factor clau que m’ha ajudat  i aquest és la comoditat que sentia dins l’aula, ja sigui per la bona relació que tenia amb les meves companyes com per l’ajuda que ens proporcionava la professora.

Per acabar amb aquesta entrada, volia dir que realitzar aquesta assignatura ha set una experiència personal molt positiva, ja que ara tinc més present que puc fer tots els projectes que hem proposi.

FACTORS QUE INTERVENEN EN EL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE

En aquesta nova entrada, vaig a parlar dels factors interpersonals que estan relacionats amb el procés d’ensenyament-aprenentatge. Però, ¿quins són aquests factors i perquè són tan importants? Aquestes qüestions es resoldran en  aquesta entrada.

Per començar, els factors esmentats anteriorment són la interacció entre el mestre i l’alumne, les característiques del mestre i el rendiment escolar, la interacció entre alumne i alumne, la pràctica educativa familiar i per últim, la disciplina a l’aula.

Segur que tothom, al llarg de la nostra vida escolar hem tingut tot tipus de mestres que segons com fos la interacció amb ells, feia que ens esforcessin més o menys en la seva assignatura, o també hem parlat amb altres companys sobre algun professor en concret i aquests ens han dit que aprova molt poca gent amb ell i ja penses que no aprovaràs.

Aquests, són exemples de situacions que hem viscut la majoria de persones i que fan referència a dos factors interpersonals, la interacció mestre-alumne i les expectatives que ens creem dels docents. No obstant, hi ha molts més factors que a continuació els explicaré.

Quan un professor comença un nou curs amb un nou grup, a vegades parla amb altres companys que ja han tingut a aquest altres anys. Si la informació proporcionada és negativa, el mestre pot crear expectatives que influeixin negativament en l’infant.

A més a més, segons Jussim els estereotips o l’actuació dels alumnes en els primers moments fan que el mestre es pugui crear  expectatives positives o negatives del nen. Però, és important que el docent tingui present a tot el grup classe, ja que cada nen és únic i pot aportar moltes coses positives als companys.

 

Un altre aspecte que reflexa aquest autor, és que a mesura que avança el curs escolar, les expectatives del docent poden anar canviant segons l’esforç que vagi realitzant el petit donant-li  més suport, en canvi  quan el docent té baixes expectatives d’un nen i aquest no rendeix igual que la resta de companys pensa que no està centrat en la seva classe.

Vaig a contar una experiència personal, que vaig tenir quan anava a quart de primària amb la professora de matemàtiques que tenia en aquell moment. Per començar, aquesta assignatura sempre m’ha resultat molt difícil i a l’escola hem costava molt seguir el ritme de la meva classe. La mestra no hem donava cap suport per poder millorar en aquest aspecte i un dia, va cridar a la meva mare dient-li que jo no podia estar a l’escola perquè no servia per a estudiar.

Ara que ha passat el temps, he reflexionat sobre aquesta experiència. He pensat, en com aquesta mestra no es preocupava pel procés d’aprenentatge dels seus alumnes, ja que donava més suport a aquests que sempre tenien millors resultats. També és destacable, el poc suport que hem va donar per superar aquesta dificultat i com es centrava en els alumnes que ella s’havia creat expectatives més altes.

Analitzant la situació, crec que la professora hauria d’haver-me donat més ajuda en aquest aspecte, donat que jo m’esforçava en entendre aquesta matèria i feia molta feina per assimilar l’assignatura. A més, en compte de dir-li això a la meva mare, hauria d’haver-li dit que necessitava més ajuda per superar aquesta dificultat.

Va arribar un moment, que vaig deixar d’esforçar-me perquè sabia que la professora no faria res per proporcionar-me aquest suport que necessitava i després de realitzar aquest tema, veig que la mestra tenia unes expectatives molt baixes cap a mi, i això hem va influir molt negativament durant l’etapa escolar.

El context escolar, és un altre dels factors més importants per als infants  ja que ha d’estar relacionat amb el seu entorn més pròxim, com és la família per afavorir el desenvolupament integral de l’infant. A més,  considero que una bona relació entre el personal docent i no docent,  o una bona relació del nen amb els seus companys i amb el professor, és primordial per a que el nen es senti integrat dins de l’escola.

Cal destacar també, la importància de tenir un bon espai físic i un bon espai exterior a l’hora de duu a terme la pràctica educativa, donat que ajudarà als infants a sentir-se més a ple i a gaudir més d’aquesta experiència i del seu procés d’aprenentatge.

Un aspecte que vull destacar, és la personalitat del mestre. Penso, que és necessari que el docent tingui un bon equilibri personal perquè és la sensació que transmetrà als seus alumnes, i a més aquests han de tenir com a docent a una persona que els hi proporcioni estabilitat. Per a aconseguir aquest equilibri, els docents han de treballar amb ells mateixos elaborant diferents estratègies per entrar a classe d’una manera relaxada i tranquil·la.

Considero també, que els docents han de reflexionar sobre les característiques positives i negatives que tenien els seus mestres quan ells anaven  a l’escola, per evitar que en la seva pràctica educativa facin els errors que varen cometre aquests.

Sota el meu punt de vista, un bon mestre ha de ser aquell que tingui molt en compte i dugui a terme a la seva aula una educació emocional, però equilibrada amb els continguts que s’han de donar a l’escola. També, ha de tenir molt present les característiques individuals que presenten cadascun dels seus alumnes, respectant sempre el procés d’ensenyament-aprenentatge i les necessitats d’aquests.

Un bon mestre, ha de tenir molt clar els continguts que presenta als seus alumnes i les estratègies que utilitza per a que aquests aprenguin millor. A més, ha d’estar formant-se contínuament, llegint articles o fent cursos, perquè sempre van sorgit noves idees en l’àmbit educatiu que ens poden ajudar a reflexionar sobre la nostra pràctica educativa i millorar-la.

Personalment, crec que l’empatia és un aspecte fonamental ha tenir en compte amb els alumnes, donat que ens ajudarà a entendre com evoluciona el procés educatiu de l’infant i valorar si aquest està passant per una situació difícil en el seu entorn més pròxim o en l’escola.

El treball i la coordinació en equip, és un altre dels aspectes que volia destacar perquè si es té una bona relació i es treballa coordinadament, podrem aconseguir que els nens tinguin una educació de qualitat on ells siguin els vertaders protagonistes del seu aprenentatge.

També el treball amb la família, ens ajuda a aconseguir aquesta educació de qualitat, ja que si els docents i les famílies tenen una bona relació podrem saber si el nen té qualsevol problema i sabrem com solucionar-ho treballant conjuntament, donant pautes als pares per a que participin en l’educació dels seus fills.

Com a docents,  igual que els alumnes hem de gaudir amb el nostre treball i a l’escola on exercim la nostra feina, vivint les experiències que es proporciona el col·legi i el seu entorn.

El rol del mestre en l’actualitat, és un dels aspectes que personalment crec que ens hem de plantejar a l’hora de realitzar la nostra pràctica educativa.  Penso, que hem de saber que espera la societat i les famílies de nosaltres, ja que si no ho tenim clar és molt difícil donar una educació de qualitat als infants.

 

No obstant, en l’actualitat ha canviat molt el rol dels docents. Crec que si tenim clar el que volem fer, com ho volem i perquè ho volem, transmetrem aquesta seguretat a les famílies i d’aquesta manera, ens convertirem en bons professionals.

Pel que respecta a l’estil d’ensenyament del mestre, hi ha estudis d’autors com Lewin i Lippit, Flanders, Bennet, Rosenshine o Stevens que ja ens parlaven d’aquesta temàtica. Tots els estudis que varen realitzar són molt significatius, però personalment, destacaria els de Flanders i Bennet, perquè ens parlen dels resultats tan positius que s’obtenien quan el mestre afavoria la iniciativa dels alumnes i sobre com actuava el mestre mentre donava la seva classe. També, exposaven la importància de revisar el treball assignat pel mestre, donat que és important explicar als nens tant les errades que han comés com les feines que han elaborat correctament.

Cal destacar, que aquests autors varen fer referència a la importància de com supervisa el mestre la pràctica dels seus alumnes sense donar-lis tot fet,  deixant que pensin per ells mateixos, i sobre com elabora les correccions de les tasques que realitzen els petits.

Un altre factor molt important que té molta influència en el procés d’aprenentatge, és la interacció entre alumne-alumne. Hi ha molts d’estudis, que plantegen la importància d’aquest procediment a l’hora de que els infants duguin a terme un bon procés de socialització.

Un exemple, el podem trobar quan un grup d’infants juguen fent simulacions dels rols de la societat o també, com a mesura que aquests van compartint experiències a l’escola van creant relacions més intenses i diverses. A més a més, amb aquestes experiències els petits van adquirint una sèrie de competències i habilitats socials que els hi ajudaran al llarg de la seva vida.

També exerceixen molta influència,  quan els infants comencen a entendre que les persones tenen diferents punts de vista,  que a més han de ser respectats. Cal destacar, que  en el moment que sorgeix un conflicte, és necessari resoldre-ho mitjançant la cooperació i l’enteniment.

Després de parlar sobre l’àmbit educatiu, crec que és necessari parlar de la pràctica educativa realitzada per part de la família. Personalment, considero que aquestes han de poder participar a l’escola independentment de les jornades laborals de cadascuna. És a dir, l’escola hauria de facilitar  que totes poguessin assistir a les sortides dels infants, a les celebracions o simplement participar en els tallers que s’organitzin.

A més, crec que és fonamental que els pares tinguin bona relació amb el professor del nen, ja que aquesta actitud farà que els pares sàpiguen que està realitzant l’infant a l’escola, si  sorgeix qualsevol problema a l’aula o si el mestre considera important donar pautes a aquests per a millorar algun aspecte del petit.

En l’actualitat, degut a les intensives jornades laborals que han de seguir diàriament els pares, no dediquen molt temps a estar amb els seus fills i passar amb ells una estona agradable on poder realitzar alguna activitat educativa. Considero, que totes les famílies haurien de passar temps junts i gaudir realitzant activitats tant senzilles com llegir un conte, anar al parc o fer una petita excursió al camp per observar la natura. 

Un aspecte que volia destacar, és que seria interessant que a l’escola hi hagués un espai per als pares, on poguessin parlar entre ells, compartir llibres,  dialogar sobre les seves experiències vívides amb l’infant i d’aquesta manera, ajudar-se entre ells.

L’últim punt que volia fer referència en aquesta entrada, és la disciplina en el aula. Dins de l’aula, és molt important duu a terme una disciplina positiva que ajudi al nen a aconseguir autocontrol i autodisciplina. A més,  aquesta està basada en valors com la participació, el diàleg, el consens i el respecte cap  als petits.

Quan es presenta una situació conflictiva a l’escola, és important reflexionar sobre una sèrie de qüestions per trobar una solució justa i equilibrada. Aquestes preguntes són: ¿Que  ha succeït?, ¿Quins sentiments té el nen després de lo que ha passat?, ¿Que ha après?  o ¿Com es pot solucionar el conflicte?.

Si seguim una disciplina positiva dins l’aula, aconseguirem que els nens tinguin un sentiment de proximitat  i de confiança cap al mestre, sentint que formen part d’aquest procés educatiu i aprenent de les seves errades. Per altra banda, si utilitzem una disciplina negativa l’únic que aconseguirem és que l’infant tingui una relació amb el docent molt  distant i fomentar el càstig, que al cap i a la fi no té cap sentit per a l’aprenentatge dels nens.

Per concloure amb aquesta entrada, volia compartir un vídeo que he trobat en Internet que fa referència a un dels temes que he parlat, la comunicació entre escola i família. En aquest, es mostren dos situacions a l’hora de duu a terme una entrevista d’un tutor amb la mare d’un infant. Esper que us agradi!

 

Els Processos Cognitius i Afectius

En aquesta nova entrada vaig a comentar els processos cognitius i els processos afectius que intervenen en el nostre aprenentatge. A més a més, explicaré quins factors poden influir en l’aprenentatge dels infants.

 

Abans de començar a comentar aquests processos, crec que és important definir-los. Els processos cognitius són aquells que permeten desenvolupar, estimular i potenciar la nostra ment i el nostre aprenentatge; i els processos afectius són les reaccions intimes d’una persona quan s’afronta als fets i a les accions que succeeixen tant interior com exteriorment.

 

A continuació, he elaborat un esquema on es mostren els factors que formen cadascun d’aquests processos:

 

 

 



En els processos cognitius, l’atenció és un factor molt important en el procés d’aprenentatge, ja que com no podem agafar tota la informació que ens arriba, s’encarrega de seleccionar un estímul provocant que l’infant simplifiqui o ampliï aquesta informació rebuda.

 

No obstant, sobre l’atenció incideixen factors fisiològics com la fatiga provocada per exemple, per deficiències sensorials, o per causes escolars o extraescolars. A més a més, a l’hora de presentar un contingut al nen hem de tenir en compte el seu nivell de desenvolupament, les  motivacions i els interessos  personals i respectar que cadascun té diferent capacitat d’atenció.

 

Crec que és molt important tenir en compte tots aquests factors a l’aula, perquè a vegades els infants no estan preparats per assimilar un nou aprenentatge, ja sigui perquè a l’escola l’infant no es senti segur, perquè a seva casa no hi hagi un bon ambient, perquè aquest nou coneixement no interessi al nen o simplement perquè segons el nivell maduratiu d’aquest no està preparat per assimilar aquest contingut.

 

Per aquest motiu, penso que quan dins la classe observem a un infant que té problemes per aprendre, és necessari parlar amb el nen i indagar per veure el problema i ajudar al petit a solucionar-ho.

Un altre factor és la memòria. És la capacitat mental que possibilita a una persona registrar, conservar i recordar les seves experiències (idees, imatges, esdeveniments o sentiments). Aquesta funciona a partir de la memòria sensorial, on s’emmagatzemen els primers estímuls que ens arriben, de la memòria a curt termini o de treball, on va dirigida tota la informació que hem entès i de la memòria a llarg termini, on ja hem entès tota la informació que ens han fet arribar i hem estructurat l’aprenentatge per poder-ho recuperar en un moment determinat.  

L’últim factor a destacar dins dels processos cognitius és la intel·ligència. Aquest, no pot funcionar de manera independent perquè necessita els factors que he esmentat anteriorment, és a dir, l’atenció, la memòria i les motivacions i els interessos personals.

 

Howard Gardner, va desenvolupar la teoria de les intel·ligències múltiples, que consistia en que cada persona té vuit intel·ligències diferents (intrapersonal, interpersonal, lingüística-verbal, lògica-matemàtica, visual-espacial, musical, corporal-cinestésica i naturalista). En aquesta teoria explica que tothom té aquestes intel·ligències, l’únic que s’ha de fer és saber com desenvolupar-les.

M’he llegit dos lectures que parlen sobre aquesta teoria de  Montserrat Del Pozo Roselló, que personalment m’han agradat molt i són De qué inteligencias hablamos i Inteligencias múltiples, aquesta última parla sobre l’experiència d’aplicar aquesta teoria en l’escola Montserrat a Barcelona.

 

Després de llegir aquestes lectures, vaig tenir curiositat per veure com treballa aquesta escola i vaig entrar a la pàgina web d’aquesta, aquí us deixo l’enllaç  per a que pugueu veure quina metodologia utilitzen (http://www.cmontserrat.org/).

 

Respecte als processos afectius, els factors que més destaquen són la personalitat i la motivació. La primera, la podem definir com el conjunt de característiques psíquiques d’una persona que fan que actuï d’una manera determinada davant d’una situació. La segona, es basa en aquelles coses que impulsen a un individu a duu a terme unes determinades accions aconseguint complir tots els objectius que s’havia plantejat.

Personalment, penso que aquests dos processos estan lligats en l’àmbit de l’aprenentatge, ja que si un nen no està concentrat a classe o no va assolint els conceptes que es van aprenent a l’escola, pot significar que el petit no està motivat  per aprendre o que degut a no saber gestionar les seves emocions es senti insegur al centre educatiu.

Hem de tenir en compte que cada nen aprèn de diversa manera i per tant, té un  estil d’aprenentatge diferent, per exemple, un infant aprendrà més avaluant primer totes les possibilitats abans de realitzar una acció o tindrà més capacitat per estructurar i organitzar la informació que altre nen que no és tan independent i necessita seguir més les pautes que li dóna el professor.

Hi ha molts d’estils cognitius, com són l’estil cognitiu reflexiu i impulsiu, independents i dependents de camp, o holistes i serialistes,  però no hem de pensar que hi ha uns dolents i altres positius. Penso que hem de respectar tots aquests estils guiant sempre als infants en el seu procés d’aprenentatge.

Un altre aspecte molt important que té a veure amb el procés d’aprenentatge, és la metacognició. És imprescindible, ja que fa referència tant a la consciència del propi coneixement com al control o regulació d’aquest. A través de saber com aprenem, podem aplicar diferents estratègies a l’hora d’estudiar i d’aprendre millorant aquest procés.

 

Penso que és molt important fer reflexionar als infants sobre que saben i com aprenen, i crec que s’ha de fer des de petits. És necessari preguntar als nens quan arriben de l’escola que han après per veure si realment han assimilat els continguts que han estudiat al col·legi. Una vegada que ells  ja saben com aprenen, podran aplicar diferents estratègies, com per exemple, dels llocs, de repetició o utilitzant paraules clau, per millorar i avançar en el seu aprenentatge.

La motivació és un altre aspecte que és important treballar a l’escola, ja que si un nen no mostra interès pel que es realitza a classe o no s’esforça en continuar aprenent és necessari que el professor s’impliqui més en l’aprenentatge d’aquest infant informant-se dels seus interessos i partir d’aquest punt perquè l’infant es comenci a interessar cada vegada més i arribi a assolir un aprenentatge significatiu i a llarg termini.

D’aquesta manera, si aconseguim que els infants estiguin motivats per aprendre podran aconseguir una sèrie de fites que els hi ajudaran en el seu aprenentatge, com per exemple, fer que el nen sigui autònom a l’hora de realitzar la seva feina i que estigui satisfet per la tasca que ha realitzat. Així també, el nen sentirà que tot lo que ha aconseguit ha set per l’esforç que ha realitzat i no per causes externes a ell.

La personalitat, és altre factor que volia comentar. És necessari que es treballi tant a casa com a l’escola, per tenir clar el que vols i lo que no, i no deixar-te influenciar per altres persones. Per aconseguir això, cal que a l’escola s’aprengui a controlar les nostres emocions, per crear seguretat en les persones fent que tinguin més predisposició per aprendre i evitant crear  ansietat en els més petits.

He llegit una lectura de Carmen Boix que es diu Treballem les emocions a l’escola, on parla de la importància de posar en pràctica una educació emocional des de petits sense basant-se tant en els continguts ajudant així a controlar les nostres emocions.

Per acabar, volia compartir un vídeo que m’ha paregut molt interessant i tracta sobre l’educació emocional. Està elaborat pel programa Tesis i es mostra com una psicòloga dóna una classe a un grup de  quart d’ESO sobre aquesta temàtica. Esper que us agradi!

 

 

 

 

APNEEF

A l’hora de realitzar aquesta entrada, vaig pensar que volia escriure sobre alguna associació d’Eivissa. Després de mirar diverses fundacions, vaig decidir fer-la sobre l’associació APNEEF (Associació de Persones amb Necessitats Especials d’Eivissa i Formentera).

 

APNEEF és una organització sense ànim de lucre formada per un grup de pares que volien conscienciar a les persones dels problemes que tenen els nens amb necessitats especials i també per la falta d’associacions que hi havia a Eivissa i Formentera, creant-se a l’any 1998.

 

Aquesta organització agrupa a nens des del naixement fins als 18 anys que tenen qualsevol discapacitat, ja sigui física, psíquica o cognitiva amb l’objectiu de millorar la seva qualitat de vida i la integració social. Dins d’aquesta hi ha nens amb paràlisi cerebral, autisme, hipoacúsia o síndrome de Rieger, entre altres necessitats.

A més a més, ofereix serveis com per exemple teràpia de llenguatge, teràpia equina, hidroteràpia, musicoteràpia o tallers d’argila i de fang. Cal destacar, que també realitzen sortides els dissabtes amb els infants i realitzen formació per a les persones voluntàries que volen participar en aquesta organització.

 

Però sense dubte, un dels serveis que personalment crec és el més important que ofereixen és el suport que donen a les famílies, ja que un equip format per treballadors socials, terapeutes, mestres d’educació especial, logopedes, fisioterapeutes i psicòlegs ajuden a aquestes famílies que no saben com enfrontar la discapacitat de l’infant i com actuar en aquesta situació.

 

Per a que aquesta organització continuï endavant, hi ha entitats que col•laboren, com el Govern de les Illes Balears, el Consell Insular o l’ajuntament d’Eivissa, de Sant Antoni i de Sant Josep. També ho fan l’ajuntament de Formentera i empreses privades.

 

A part de tots els serveis i totes les col•laboracions que he esmentat anteriorment, durant aquest any ha participat amb Pacha, per realitzar un calendari per l’any 2013 on es destinarà una quantitat de diners per continuar amb els serveis que ofereix (http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/11/30/calendario-42-sonrisas/591557.html).

 

També, en Piruleto i els seus col•laboradors han participat amb aquesta organització(http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/12/24/carta-papa-noel-apneef/595620.html) i una acadèmia de ball ha destinat una quantitat de diners important a APNEEF (http://ultimahora.es/ibiza/noticia/noticias/local/capricorn-logra-000-euros-para-apneef.html).

 

Penso que és molt important donar suport a aquesta organització i a totes les que siguin possibles, ja que realitzen una funció necessària en la nostra societat ajudant a moltes famílies desorientades quan reben el diagnòstic del seu fill amb necessitats especials.

 

A més a més, a través dels projectes que fan amb les famílies, com per exemple les sortides que realitzen els dissabtes, aquestes poden parlar entre elles i compartir les seves experiències, creant d’aquesta manera vincles afectius i donant-se suport quan ho necessitin.

 

Però no només, gaudeixen les famílies d’aquests projectes, sinó també els infants, ja que poden estar amb altres nens i jugar entre ells. Per exemple, aquesta organització fa jornades de “ocio y respiro”, on els voluntaris de l’associació es duen als infants durant un cap de setmana a hotels d’Eivissa.

 

L’última es va celebrar en Octubre d’aquest any a l’hotel Tres Carabelas que va cedir totes les seves instal•lacions per aquest cap de setmana. En aquestes jornades, per una banda, els més petits gaudeixen de totes les activitats i per altra, els pares es poden dedicar temps a ells mateixos durant aquest temps, que també és molt important.

 

Personalment, us convit a tots a mirar la pàgina web d’aquesta organització per veure la feina tan important que realitzen i com ajuden a tants nens i a tantes famílies (http://www.apneef.com/es/index).

 

Per finalitzar amb aquesta entrada, volia compartir un vídeo molt interessant on es mostra una petita part del treball que es realitza en aquesta organització. Esper que us agradi!

 

 

 

Treball del llibre Quiet

Bon dia!

 

En aquesta nova entrada, vaig a parlar sobre el llibre Quiet de Marius Serra i Roig. La novel•la és un testimoni real on narra com és el dia a dia amb el seu fill discapacitat Lluis Serra Pablo, o com ell l’anomena “Llullu”. A més a més, es reflexa el constant rebuig social que molts d’aquests nens han de conviure cada dia.

 

Personalment, m’ha agradat molt aquest llibre perquè m’ha fet reflexionar sobre les dificultats que es troben al dia a dia tant els infants que pateixen discapacitats com les seves famílies. Després de llegir aquest llibre, he realitzat un petit treball que està format per la fitxa tècnica de l’obra, una breu biografia de l’autor i el comentari d’aquesta. Desitjo que us agradi!

 

 Bon Nadal!

http://www.scribd.com/doc/117843054/Trabajo-Completo-Quiet

Trabajo Completo Quiet

LA TEORIA CONDUCTISTA I LA TEORIA COGNITIVA

En aquesta segona entrada, parlaré dels autors conductistes i cognitius i com han influït en la educació. En primer lloc, començaré parlant del model conductista i dels seus autors. Primer de tot, hem de qüestionar-nos en que consisteix aquest model conductista per entendre la filosofia d’autors com Paulov, Skinner, Bandura o Zinmmerman.

 

 

Autors conductistes

Jhon Broadus Watson, va ser el creador d’aquest model, basant-se en com les persones aprenen determinades conductes a partir d’una sèrie de determinants com són la genètica, l’estil de vida, com ha set l’aprenentatge en la vida de l’individu i la influència de l’entorn.

 

La teoria conductista aplicada a la educació és reflexa en la importància de l’estudi de l’aprenentatge i en l’aplicació de les metodologies conductistes en aquest àmbit.

Els representants d’aquest model, empraven el mètode científic en els seus estudis, ja que els hi donava la possibilitat de mesurar l’aprenentatge i comprovar la seva teoria de manera objectiva. Per ells, la manera de pensar i de sentir no determina la nostra forma d’actuar, perquè només responem a estímuls i condicionaments que provenen de l’exterior i que es poden mesurar.

 

Personalment, no estic d’acord amb els representants conductistes quan deien que la manera de pensar i de sentir no determina la nostra forma d’actuar, ja que les persones podem tenir una manera de pensar determinada i actuar davant d’una situació de manera diferent respecte a altres persones.

 

També, penso que com a docents hem de tenir en compte la situació personal de l’infant amb el seu entorn i de com aquest es troba a l’aula a l’hora de valorar el seu procés d’aprenentatge, perquè per exemple, si un nen no té un bon ambient familiar no es sentirà bé dins l’aula i no estarà preparat per assolir nous aprenentatges.

A més a més, aquests autors pensaven que ja que es podia mesurar i condicionar la conducta, era possible predir-la, controlar-la i manipular-la. Per aquesta raó, els seus estudis consistien en saber de quina manera es podia aconseguir un canvi de conducta mitjançant estímuls o l’entorn.

Iván Paulov, va descobrir que treballant amb uns estímuls determinats es podia modificar la conducta de les persones. Primer, ho va experimentar amb animals però més tard ho va fer amb infants.

 

Després destaca Burrhus Frederic Skinner. Aquest autor va tenir molta importància en el condicionament clàssic. Es va plantejar que es podia controlar i modificar la conducta a partir d’una sèrie de procediments i tècniques, com per exemple, el reforç positiu o la supressió del reforç entre altres. Tots aquests procediments i tècniques podien canviar la conducta de les persones modificant la resposta que produïa una acció concreta.

Si apliquem aquesta teoria dins l’aula, hem de saber fer-ho correctament i tenir molt clar quins procediments i tècniques volem utilitzar amb l’infant, perquè penso que amb el temps aquestes poden crear una dependència en el nen, on provoqui que ell sempre necessiti que l’adult li digui que ha de fer i si ha realitzat les activitats bé.

 

Crec, que abans d’aplicar qualsevol de les tècniques que va proposar Skinner, és molt important pensar en la conducta de l’infant i reflexionar sobre quina seria la més adequada i perquè la volem aplicar. D’aquesta manera, si tenim clares aquestes qüestions ens assegurarem que realitzem una bona aplicació d’aquesta teoria i millorarem la conducta del nen.

 

Per altra banda, trobem a Albert Bandura un dels autors relacionat amb la teoria de l’aprenentatge social o vicari, que té el seu origen en el model conductista. Amb aquesta teoria, volia demostrar que l’aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per una persona, sinó que molts dels nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn mitjançant l’observació i l’associació.

 

Bandura, explica que perquè es produeixi l’aprenentatge per observació, en la nostra conducta interactuen 4 factors: l’entorn, les motivacions personals, els coneixements de cada persona i la conducta que la persona té en un moment determinat.

L’últim autor conductista és Zinmmerman. Aquest va realitzar una proposta pedagògica de la teoria de Bandura, basant-se en la regulació de l’aprenentatge perquè l’infant entengui com ha d’aprendre o com aprèn. A més, considera a l’alumne participant actiu en el seu propi procés d’aprenentatge.

 

Ell explica que a l’hora de l’autoregulació de l’aprenentatge, influeixen una sèrie de determinants, com són les influències personals, conductuals i ambientals, aplicant una successió d’estratègies en cadascuna d’aquestes influències.

 

Personalment, crec que la teoria de Bandura i de Zinmmerman poden fer que els infants aprenguin més, ja que tenen en compte que els més petits aprenen estan en contacte amb el seu entorn i fixant-se en com actuen les persones del seu voltant, com també respectant les seves motivacions i emocions.

Cal destacar també que Zinmmerman ja considerava a l’infant com a protagonista del seu procés d’aprenentatge, i considero que és un dels punts de partida principals a l’hora d’afrontar el procés d’aprenentatge dels infants.

 

A més a més, penso que un altre punt important per remarcar en la teoria de Bandura, és el respecte dels coneixements de cada persona, informant-se del que sap d’un tema en concret i continuant aquest procés d’ensenyament- aprenentatge des d’aquest punt de partida.

Autors cognitius

A continuació, explicaré en que consisteix el model cognitiu i les diferents teories del autors que formen part d’aquesta teoria. Alguns autors qd'aquesta teoria són Piaget, Vygotski, Ausubel i Bruner.

 

Aquesta teoria va sorgir entre els anys 50 y 60 com ha resposta al conductisme. Els autors cognitius volien donar una explicació dels processos interns de les persones i de totes les variables que influïen en el nostre procés d’aprenentatge, especialment van destacar el paper del mestre i l’alumne. Per aquests, el nen és el protagonista del seu aprenentatge i afirmen que el professor s’ha de plantejar, revisar i avaluar les seves estratègies a l’aula per confirmar si s’adapten a les necessitats dels infants. A més a més, consideren que l’aprenentatge és un procés d’investigació-acció continu, és a dir, és necessari investigar sobre la teva pràctica educativa per millorar-la contínuament.

Personalment, crec que com he escrit anteriorment és necessari que el professor reflexioni i investigui sobre la pràctica educativa a l’aula, ja que ajudarà a veure que podem millorar d’aquesta pràctica i per tant, aquesta acció influirà positivament en l’educació dels alumnes. Però, no només els professors han de reflexionar, també ho han de fer els infants pensant en com aprenen i el que encara no han après.

 

El primer autor que trobem és Jean Piaget. Va postular la teoria de la epistemologia genètica amb l’objectiu d’estudiar els processos d’ensenyament des de petits a partir de l’assimilació, acomodació i de l’equilibri formant esquemes cognitius.

 

És necessari que els infants assimilin i acomodin correctament els coneixements que vagin aprenent, ja que això farà que aquest aprenentatge es situï en la memòria a llarg termini, i els nens ho puguin utilitzar sempre que ho necessitin. De l’altra manera, si no es segueix aquest procés de manera adequada pot fer que aquest coneixement no es pugui recuperar en la nostra memòria i es perdi.

L’obra de Piaget, va tenir implicacions educatives que personalment hem pareixen molt importants. Va dir que els nens han de formar els esquemes tot sols donant eines per aconseguir-ho sense donar receptes ni fórmules fetes. També, hem de tenir molt clar que volem ensenyar als infants i realitzar una programació coherent dins l’aula.

 

M’he llegit una lectura anomenada Implicaciones pedagógicas sobre aquest autor, que personalment m’ha agradat molt. En aquesta, es parla de la importància de treballar l’autonomia amb els infants, fomentar que els més petits puguin solucionar els conflictes que sorgeixen entre ells, partir dels coneixements previs i deixar que aquests pensin i construeixin el seu propi aprenentatge.

 

Després, un altre autor d’aquest model és Lev Vygotski. La seva teoria partia de la interacció social, ja que pensava que aquesta interacció podia generar coneixements més consolidats. A més, va crear la seva teoria de l’aprenentatge centrant-se en com es produïa aquest. Aquí, va fer referència a la zona de desenvolupament pròxim de l’infant, és a dir, tenint en compte les coses que sap fer el nen, el que podria arribar a fer i el que pot fer amb l’ajuda de l’adult.

He de destacar que va fer aportacions al món de l’educació molt interessants, ja que va dir el nen no és dependent del mestre sinó del seu coneixement i també que l’educació era el principal mecanisme de desenvolupament evolutiu i de construcció de la ment.

El següent autor és David Ausubel, va posar en pràctica la seva teoria als anys 1970 i es va centrar en els diferents tipus d’aprenentatge que es produeixen: aprenentatge significatiu o memorístic i aprenentatge receptiu o per descobriment.

 

Actualment, per una banda crec que és principal que els infants a l’escola duguin a terme un aprenentatge significatiu, ja que aquest aprenentatge contribuirà ha formar persones amb una bona capacitat de reflexió i de crítica, i a persones que sàpiguen afrontar tots els obstacles que es presentin a la seva vida.

 

Per altra banda, també és molt important dur a terme un aprenentatge per descobriment com ho demostra la lectura Ser científico a los 3 años de Silvia Vega. Personalment, aquesta lectura m’ha agradat molt, perquè t’ensenya la importància que té l’experimentació amb els materials per aprendre a partir de les experiències que aconseguim amb aquests. D’aquesta manera, els infants interioritzen millor el que han après i podran vincular experiències viscudes amb els materials.

En aquesta lectura, també es parla de la importància d’ensenyar als nens a cuidar els materials que utilitzen, la necessitat de presentar als més petits activitats menys dirigides i de fer intervencions en el moment que aquests estiguin desmotivats o necessitin que els hi ajudem.

 

Ausubel, va fer estudis d’escoles que s’autoanomenaven “innovadores”, però va veure que els nens experimentaven molt però no arribaven a construir un aprenentatge sòlid. Ell deia que en moments puntuals, volia que el mestre pogués explicar conceptes als infants, però sempre respectant l’autonomia dels més petits.

 

A continuació, destaca el següent autor Jerome Bruner, va agafar les teories dels altres autors i les va fer seves. Es va plantejar que l’aprenentatge per descobriment era molt interessant, però ens havíem d’assegurar que els nens podien assimilar esquemes i estructurar els coneixements.

Crec, que com opinava Bruner, és necessari que els infants estructurin els seus coneixements per poder assolir un aprenentatge significatiu. També, penso que és important que a l’escola no els hi donem totes les respostes als infants sense que puguin investigar i experimentar, ja que a partir de les qüestions que es plantegen els nens sorgeix la seva necessitat d’aprendre.

La seva teoria es va centrar en com és l’aprenentatge, més concretament en la categorització dels conceptes, és a dir, anar incloent en categories cada volta més amplies i més relacionades amb altres conceptes. També, donava molta importància a l’hora d’estructurar els coneixements, a fer un disseny d’un currículum en espiral i a l’aprenentatge per descobriment.

Per finalitzar aquesta entrada, vaig a compartir un vídeo on s’explica d’una manera més gràfica la teoria de l’aprenentatge significatiu de David Ausubel. Esper que us agradi!